Arguments a la realitat

Hi ha qui s’ha aventurat a trencar-se les banyes amb el tema del concert econòmic i s’ha arribat a una conclusió: el concert econòmic és tècnicament possible. No cal modificar la Constitució ni fer malabarismes legals que impliquin un desajustament a la configuració del Parlament, per un senzill passatge legal: “el què no està prohibit està permès”. A cap article de la Constitució es parla de cap concert econòmic ni vasc ni català, ni res.
No és impossible jurídicament parlant, però evidentment, com totes les grans maniobres estructurals, tindria uns costos que l’Estat difícilment estaria disposat a suportar.

Parlarem en xifres absolutes. A l’Estat Espanyol es varen recaudar quasi 207 mil milions d’euros durant el 2008, 40.544 provinents de Catalunya. Si tenen una calculadora a mà, veuràn com les xifres són les que són: un 19’6% del total de l’Estat Espanyol.
Diferent és el cas de Navarra (que només aporta el 3’1 del seu PIB a la resta de l’Estat), que gaudeix del famós i controvertit concert econòmic. Ara bé, s’imaginen que Catalunya o València fes el mateix que Navarra? Cataclisme econòmic espanyol, no hi ha més definició que aquesta.
El concert més que inviable és complicat d’aconseguir per un senzill argument d’Estat. A l’Estat no li interessa extendre la norma foral que gaudeix Navarra o Euskadi a la resta de comunitats, ja que pot ser un desajustament important per a l’economia global espanyola. Això és diferent a l’argument jurídic amb què s’aferren els detractors del concert. Si fracassa, com va fracassar l’Estatut de 2006 no serà per inconstitucionalitat, sinó per a raonaments que superen la norma jurídica.
Amb l’actual forma fiscal del “café para todos” no tenim la paella pel mànec, i això precisament és el què s’intenta buscar amb un concert econòmic. Si gestionem des d’aquí els nostres impostos tindrem un poder de negociació que actualment no tenim. D’aquesta manera, si el Govern no inverteix el què ens promet, podem sempre descomptar-li del què els hi pertoqui.

Que no els prenguin el pèl quan es parla de reformes constitucionals per a fer quebre el concert català. Tot plegat fa molta por, sona com a tenebrós qualsevol cosa que impliqui tocar una coma de la CE. Però no, és molt més senzill. Cal mirar només el què diu la LOFCA, i cito textualment: “el sistema foral tradicional de concierto económico se aplicará en la Comunidad Autónoma del País Vasco de acuerdo con lo establecido en el correspondiente Estatuto de Autonomía”. D’altra banda, el què fa la Constitució només és reconèixer drets històrics i permisos especials a les comunitats forals. Però només cal allargar què és una comunitat foral per a veure si és extensible a Catalunya, ja que també és un territori amb privilegis especials. Si fos cert el què diuen que la CE marca sobre el règim foral vasc, com s’explica que les esmenes que va presentar el PNV per tal d’incloure explícitament el concert a la CE varen ser refusades?
Potser és veritat que la disposició addicional primera de la CE no és prou clara (fet que ha portat al nostre estimat Tribunal Constitucional a aclarir la seva funció, limitant-la, com fa normalment), però el què sí que és cert és que l’adequació dels furs i competències especials s’ha fet per vía estatutària (encara que hagi fracassat en numerosos casos). De fet, al 1978, per exemple Viscaia i Guipuscua quedaven fora del concert vasc, i no és fins al 1981 que s’hi inclouen.
No cal dir que Catalunya quedava i queda fora d’aquesta última actualització, però no és impossible, la legalitat té forats i hi ha marge per a sol•licitar-ho i encabir-ho. Que se’ns concedeixi o no ja és un altre tema, que repeteixo, va més enllà de l’argument jurídic. Però fer del què és complicat impossible és una habilitat dels més conformistes. Si fracassem, tranquils, ja trobarem la manera de plantar cara a la situació.

Sobre el dret a vot

Parlarem doncs del dret a vot. L’art. 23 de la CE de 1978 es clar quan disposa que el ciutadà té el dret a sufragi. Però què comprèn aquest dret? És cert i innegable que és un dret que acaba d’acompletar el model d’Estat democràtic, amb drets civils i polítics per a tothom, inclús per als extrangers.
Bé, com ja deuen saber, el mateix dret a sufragi també incita al ciutadà a que es presenti per tal d’ésser votat, el què se’n diu sufragi passiu. Sovint és un dret que es passa per alt quan parlem d’eleccions, però està igualment reconegut en el nostre ordenament.
Pot ser que per alguns joves ens sigui molt important el fet de poder anar a votar, a mi també em passa, però el fet està en què en cap moment se’ns ensenyen les regles del joc.
Celebro que un col·lectiu com la JSC hagi estudiat la legislació sobre el sistema electoral, i hagi fet una bona recessió del què està passant a Europa, però de ben segur deuen obviar un seguit de consideracions que intentaré resumir.
És cert que la CE disposa que “els poders públics promouran les condicions per a la participació lliure i eficaç de la joventut en el desenvolupament polític i social”, però la llei, la podem entendre de moltes maneres.
Si ens posem “tiquis-miquis”, el nostre ordenament també preveu que el ciutadà, bé, diguem-li “persona”, es pot emancipar als 14 anys, per causes com ara el matrimoni, i així podrà plenament gaudir dels seus drets subjectius.
Com tot, a la vida hi ha etapes. Coneixen algun emancipat d’aquestes edats? En canvi, coneixen algun que se li hagi caducat el carnet jove (o inclús el +25) que encara visqui a casa dels pares? La resposta és prou òbvia, però això demostra que hi hagi immaduresa? No, segurament no (almenys això ens agrada pensar), però està clar que la persona “+25” té el dret a vot, fet que no li succeeix al que li acaben de donar el carnet jove (si no recordo malament, als 16 anys).
Què vol dir una reforma a la LOREG sobre el dret al sufragi? Vol dir moltes coses. Com ja he dit, vol dir escollir i ésser escollits. És un contracte de confiança del representant amb l’electorat, és un vincle del qual ens agrada creure que tots som importants, i que el nostre vot compta. Ara bé, aquests que defensen aquesta rebaixa de l’edat estarien disposats a entrar en una llista i defensar els interessos de l’electorat? 16 anys és realment molt poca edat. A TOTS aquests que defenseu la rebaixa, us veieu discutint sobre temes més o menys esotèrics per l’edat sobre política al vostre ajuntament? Quan sigui cap de setmana, i tingueu ganes de sortir, potser no podreu perquè teniu feina, reunions, o d’altres actes que el càrrec us comporta. Hi esteu disposats? Jo em trec el barret si la resposta és “sí”. Alguns de vosaltres encara aneu a l’ESO, i si hi ha gent que té dificultats per als estudis, imagineu-vos amb dues feines, l’una tant important com l’altre.
Us veieu capaços de ser responsables inclús d’accions per les quals podrieu anar a la presó, com ara delictes de malversació de diner públic? Ja sé que som tots gent de bona fe, però la política no tothom l’entèn igual.
Bé, tot això està molt bé, sempre i quan el vostre partit us col·loqui en un lloc de la llista elevat i pugueu entrar, cosa que no sempre passa.

En la meva opinió, la política interessa de ben poc als joves. Evidentment, a la vinya del Senyor hi ha de tot, i els que creiem en la política (i més en aquestes edats tant curtes) som rarets, tinguem la ideologia que tinguem. Tots podem criticar el què fan o deixen de fer els nostres representants, però els nombres canten per si sols. Quin percentatge de població jove vota? Quants menors de 25 anys es presenten a les llistes? Com deia aquell, “no hase falta que diga nada másh!”
Potser, i aixó si que crec que convindria més, seria rebaixar l’edat penal als 16, perquè quants delincuents d’aquestes edats corren pels carrers? Segurament tots en coneixem, i gaudeixen d’impunitat sota l’anunciat de “a mi no em toquis que sóc menor!”. Això si que faria el jovent més responsable i implicat amb el civisme (però potser m’equiboco, no se sap mai...)

Lip (in)Just

De ben segur que l’Administració de Justícia està col·lapsada. I és que no és d’extranyar quan obres les notícies i veus als funcionaris de la nova i espectacular Ciutat de la Justícia cantant i ballant “Llença’t” pels passadissos dels jutjats. Fins i tot la Consellera Tura hi posava el seu granet de sorra fent de cambrera (bé, diguem-li de cafè...). Chapeau, de debó! Molt bo, els hi ha quedat molt bé. Podeu trobar-lo al youtube, si us interessa. En fi, em pensava que això del Lip Dub (playbacks), que està de moda a les universitats es quedava a l’etapa universitaria, però es veu que no.

I tu, tranquilament, te’n pots anar un dia als jutjats i trobar-te amb un panorama com aquest: el Secretari ballant amb la Jutge, el Fiscal empaitant al guarda de seguretat, i gresca i xerinola. Bé, això si és que trobes algú dins la sala de vistes... Perquè si, estem grabant, home!! O entren o es queden fora, però al mig no! Els acusats poden esperar, el matí és jove!

Encara l’altre dia podia llegir en un diari “Professors universitaris ajudaran a agilitzar les sentències”. Sense anar més lluny, el nostre Tribunal Superior de Justícia té pendents uns 22.000 casos, fet que provoca que moltes de les sentències que es dicten siguin fora de termini i redactades a correcuita. Molts d’aquests casos són deguts a qüestions tant trascendentals com la crisi econòmica.
Podem entendre que Justícia sigui lenta, ara bé, perdre el temps d’aquesta manera, i que fins i tot, la Consellera hi participi denota molt poca serietat i professionalitat. Darrere d’aquests 22.000 casos hi ha persones, les quals la seva vida pot arribar a canviar dràsticament amb el què es dicti en una d’aquestes sentències.
I aquests funcionaris, quan ho varen grabar és evident que tenien interioritzat el missatge de la cançó “que no pensi en tot el què vindrà” perquè “els vindrà” una bona retallada de sou, i després anirem a la vaga.Parlant de la lletra, m’agradaria acabar amb una frase que crec que és el què realment hauriem d’aplicar “un llapis mai no dibuixa sense una mà”

Escuela 2.0, el futur?

Aquesta setmana passada el Consell de Ministres va aprobar el nou pla “Escuela 2.0” que permetrà a 14.400 aules que els seus alumnes de 5è de primària disposin d’un ordinador d’última generació.
Una inversió que no té res que envejar a un mercat d’estiu futbolístic ja que el “despilfarro” queda més que evidenciat. Estem parlant d’una suma de 200 milions d’euros cofinanciats pel Govern Central i els governs autonòmics, inclòs el català.
I és que queda molt bé que després d’anunciar la pujada d’impostos no fa ni dues setmanes, els ciutadans poguem llegir aquest tipus de notícies. Es veu que per tenir millors números en els rànquings europeus sobre educació es requereixen milers d’ordinadors per a nens escampats a determinades aules d’alguna comunitat autònoma.
Cal dir que només 325 escassos centres catalans (cal tenir en compte que en total 9 comunitats s’afegeixen al carro) disposaran d’aquesta mesura. No obstant això, la historieta porta regalet: avui el Periodico publicava que els pares hauran de pagar la meitat del què costa el portàtil dels seus fills. A més, s’ha donat un termini de 4 anys on s’acabarà de desenvolupar aquest pla salvador i redemptor del fracàs escolar, que aportarà la més nova tecnologia a les aules. Els professors podran estar contents escribint en pissarres digitals interactives, inmersos en classes amb internet wifi i impartint una meravellosa classe magistral, mentre els seus alumnes utilitzin els seus portàtils. Dic utilitzin perquè amb internet gratuït dins de classe, qualsevol s’està per la lliçó poguent actualitzar el facebook.

Som europeus? volem ser Europa?

Cada cop que es parla d'Europa ens ve al cap una mena de sentiment, que no podem descriure, més que res perquè és una realitat abstacte. Dic això perquè, ben mirat, què és Europa?

Els països que ho sol·licitin, amb més o menys escarafalls entraran a la UE en un període concret de temps. Ara bé, s'hauran d'adaptar als marcs europeus ja establerts, cosa poc assequible per alguns Estats de nova creació.

Em refereixo a noves repúbliques que són els vestigis d'un antic imperi soviètic que va malbaratar els incomptables recursos d'aquest conjunt de petites nacionalitats a la estimada i preciosa vella Europa.

Tot i que aquests Estats manifestin la seva voluntat d'entrar a la Comunitat, i els governs, encara febles i poc estructurats (segurament per la seva poca maduresa de la plenitut democràtica) tinguin la voluntat de canviar el panorama legal i econòmic del país, el pilar bàsic de funcionament- el tarannà de la gent- es manté intacte i no permet l'evolució dels objectius que els representants del seu Estat s'han marcat.

La mentalitat a l'antiga no col·labora en la liberalització del sistema, ni en l'evolució cap a l'eliminació de fronteres. És més, aquests fets dificulten i entorpeixen el curs natural de la UE.

Aquest problema, però, és present en molts Estats membres, i no podrem parlar d'Europa fins que ens deixem estar d'antigues maneres de pensar, que al llarg de la història han fracassat més o menys lamentablement.

Si ho mirem així, la crisi no existeix!!

Rebuig és el què vaig sentir en quan Florentino Pérez pronuncià l’altre dia: “Si se paga este dinero, es que lo valen” . Reflexionin sobre aquestes paraules.
A quants seguidors madridistes amb problemes per arribar a final de mes els deuria fer gràcia?
De fet, es deu ignorar el panorama devastador d’una crisi extesa arreu, que ja compta amb infinites “víctimes” en forma d’aturats. No crec que sigui massa lògic invertir 300 milions en fitxages. A més, recordem que un club com el Madrid té un dèficit que s’arrosega des de l’antigor. Per tant, sabem que el club no pagarà aquests diners, a causa del forat negre de 500 milions, però el president tampoc invertirà ni un euro. Qui ho pagarà? M’agradaria saber quin o quins bancs presten aquests diners amb tanta soltura, i no ho fan amb persones que tenen veritables problemes per aconseguir crèdits. Què serà més fàcil, tornar una hipoteca o un Cristiano Ronaldo? La relació és desproporcionada, però el senyor Florentino ho té molt clar, “estos jugadores lo valen, y la inversión es fácil de recuperar!”. Ja em dirà amb què! Tenen cap pla pensat per eradicar la pobresa al Tercer Món? Ben segur que si! Saben que les samarretes de futbol van molt bé per a l’alimentació?

Fer de papa uns quants dies més

Ahir dia 18 de juny, la Comissió d’Igualtat del Congrés va aprovar una nova llei sobre la qüestió de maternitat i les desigualtats amb la paternitat. Aquest fet va ser portat a debat després de les múltiples discussions sobre la llei d’Igualtat de 2007, que menystenia la figura del pare en termes de permisos per paternitat.
La llei permetrà “fer de papa” unes quantes setmanes més del que ho podien fer fins ara.
S’amplia per tant, de 15 dies a 4 setmanes, fet que podrà combinar a les parelles el temps de lactància del nadó, i d’aquesta manera es reduiran els problemes laborals que aquest fet comporta.
La llei no entrarà en vigor fins al 2011, ja que precipitar-ne l’entrada podria causar més problemes econòmics que van solapats amb la crisi. D’aquesta forma ho ha estimat el grup parlamentari del PSOE, però existeixen altres alternatives no tant “explosives” com la del grup CiU, que proposa anar ampliant el permís mica a mica fins el 2013. Els objectius són sempre els mateixos, 4 setmanes de permís de paternitat. Aquestes quatre setmanes però, encara estan molt lluny de les 16 que permet la legislació espanyola en matèria de maternitat per a la dona. Encara hi ha feina per fer.

L'estraperlo xinès

Qui no ha entrat mai en un bar i ha vist a un oriental assegut a un tamboret davant d’una “empassagosses”?
Aquest interès especial sobre aquest tema ja fa uns quants mesos que em ballava pel cap, però avui he descobert una petita part de l’explicació més lògica d’aquest fet extès a tot Catalunya (i suposo que en part de l’estranger...).
De fet, algun periodista també s’ha demanat el perquè d’aquesta qüestió: què deuen fer?
Doncs s’ha demostrat que la comunitat xinesa no té per costum anar de vacances, (tot i que hi ha sectors d’aquesta comunitat que són realment benestants), sinó que el seu “tub d’escapament” és el joc. No és d’extranyar llavors que estiguin milers d’hores davant de les maquinetes intentant treure el premi. Alguns tarden molt poc a aconseguir el “gordo”, i sovint aclaparen les màquines dels bars.
Sobretot a Barcelona, s’organitzen infinitat de timbes il·legals, i partides de jocs d’atzar amb fortes apostes, i la comunitat xinesa s’hi intenta presenciar.
A més, als grans casinos de la capital catalana s’ha sorprès a més d’un usuari oriental buidant aquest tipus de màquines mitjançant monedes especials, o fins i tot tirant àcid a les escletxes de la màquina per on s’introdueixen les monedes. Tècniques molt sofisticades, no troben?
I com aturar-ho? Pensem que aquestes màquines, en gran part, les fabriquen ells.

Visions diferents

Comença a haver un malentès. El món al revés està molt bé per a ser tractat en les cançons romàntiques de cantautors bohemis, però de ben segur que girar la truita en temes judicials no acaba d’anar bé.
Potser recordaran la pallissa que se li va propinar a un detingut a Les Corts per part de tres agents dels Mossos d’Escuadra. Aquest detingut va ser sorprès mostrant una actitut declarada violenta, trencant i causant desperfectes a dos cotxes policials i a més, insultant als agents.
Un cop a la comisaría, el detingut s’encarà amb la policía i aquesta l’intentà reduir. Ara, aquests tres mossos són condemnats a pagar 600 euros de multa per una "falta de lesions". D’aquesta situació el detingut passà a ser directament víctima. O sigui, que una persona que s’encara de males maneres a la policía, causa desperfectes i d’altres accions tipificades a la legislació penal mereix encara que se’l cuidi bé. Evidentment que tothom té drets, però també té deures com a ciutadà i es deu un respecte si és que es vol ser respectat. No deu ser del tot normal que després d’insultar (tot i estant detingut) a un agent encara s’esperi un tracte cordial. Total, que els delincuents i culpables han acabat essent els agents. Vull fer una recomanació: de cara al proper cop, si vostè és mosso i veu a un delincuent, possis al seu costat i agredeixi’s a sí mateix, que li estalviarà anar a judici, i també hi haurà sortit perdent.El proper cop, potser sí que ens haurem de creure aquell gag del Polònia, que les intencions del Conseller Saura seran d’implantar les porres amb aloe vera (que va bé pels cops).

A l'estiu... tota cuca viu!

La poca feina impulsa a fer o desenvolupar accions i/o conductes impròpies de la persona, que atempten contra a altres, que no tenen cap culpa de que a quatre energúmens se’ls hi hagi alterat la sang (amb les altes temperatures, degudes, evidentment, pel canvi climàtic).
I quan hi ha menys feina? A l’estiu! I què passa a l’estiu? Que la monotonia cansa, i molt, i llavors inventem els mil plans que sovint, ratllen els límits de la legalitat. Per exemple, a quantes persones us han robat? Dirieu que el lladre, realment necessitava el què us va robar? Potser no; és nomès una malifeta que fa l’individu, nomès perquè està prohibit. Ja ho diu l’art. 6 del codi civil, que la ignorància de la llei, no justifica el seu incompliment. I el millor del cas és que, tenim més bons lletrats sense títol, que no pas titulats. No heu sentit mai l’expressió: “a mi no em toquis que sóc menor!” o “això és denunciable!”? Carai, deu ser degut a les pel·lícules, que la gent adquireix els veritables coneixements del què realment és punible. I perdem el temps pensant el què és legal o no, o potser el que no ho era ja ho hem ingerit, o vicerversa. Què millor que utilitzar les armes de foc per anar a fer trabucades, que ben catalanes que són? I què me’n diuen d’utilitzar els ganivets per tallar un bon “pata negra”? I de fer desaparèixer les carteres/rellotges en una sala plena d’espectadors, sabent que al final toranaran a aparèixer?
Oh, i encara no sabeu la bona, ben segur que la ignoreu. A l’estiu, a diferència de l’hivern, els actes delictius freqüenten sense violència. O sigui, que si els han de robar, esperin-se a l’estiu, que no pendran mal. En fi, tot un món per descobrir, si algun cop ens plantegéssim la senzilla pregunta: “això no està bé; què puc fer per canviar-ho?”
Però vull acabar amb un verset que encara dóna més peu: “Feliços els perseguits a causa de la justícia...”.

Quan en fem un gra massa

Recordo haver llegit notícies judicials un pèl rocambolesques. De fet, cada dia se’n poden llegir algunes de bastant espectaculars. M’agradaria explicar que sovint, no tot és el què ens remarca un titular.
La notícia en qüestió tenia un titular similar a aquest: “Es demana pena de presó per robar una barra de pa”.
Aparentment sembla que se n’estigui fent un gra massa. Si analitzem bé la frase, veiem una paraula molt lletja, robar (que el codi penal ens la defineix com a substracció amb violència, i és diferent al que sovint coneixem com a furt, o sigui “mangar” coses de forma més o menys sigilosa).

El periodista que va escriure la notícia no anava pas desencaminat, ja que en el cos d’aquesta s’explicava que el lladre en qüestió no tenia gana i prou. Aquest senyor, quan va veure que la seva acció fracassava va decidir de forcejar una estona amb la dependenta del súper, que defensava la barra de pa. El "lladre" lí va propinar una agressió considerable. O sigui, que el senyor fiscal, va prescindir del valor de la barra (especificat en 60 cèntims) per centrar-se en una agressió il·lícita contra una pobre dependenta.
Compte, perquè llavors, si llegim ràpidament el titular exclamarem: quines tonteries que es tracten als jutjats!!Així anem!

Operación Saña

Comença OT i amb aquest retorn, nova aparició de Josep Saña. Tornem a començar un incansable culebrot que feia força temps que no aixecava el cap. I és que la tonteria ja fa massa temps que dura i que és trist i vergonyós que la paròdia tingui per plató la política berguedana, i està clar que per dignitat (si més no per pròpia estètica), no es pot donar aquesta imatge de “putiferio” global que només serveix per exhaltar el safareig de la població berguedana durant uns quants dies.
Quina serà la pròxima? Hi tindrà alguna cosa a veure Aramis Fuster?
Ara sí, bromes apart, el que m’agradaria que s’aclarís d’una vegada per totes és si realment hi ha alguna mena de contracte entre el senyor Saña i Gesmusic. Si no és això no hi trobo cap altre mena d’explicació lògica a aquesta vulgar imitació de Risto Mejide sense ulleres fosques, esclar.
Senyor Saña, no és vosté ni tant guapo, ni té tant estil, ni la capacitat d’aglutinar la gent davant del televisor. Per tant, i com diria el mestre:“Señor Saña, está nominado!”

La indesició mata

És normal que un nen a segon d'ESO es demani a sí mateix què li agradaria ser de gran. És natural que als 13 anys, li quedin lluny les seves primeres grans desicions. De fet, ja s'ha començat a "encarrilar" amb l'elecció del Batxillerat. Es pot arribar a justificar que el Batxillerat sigui una etapa de transició, una etapa curta de 600 dies on el món canvia molt ràpid.

I com que el món ha canviat amb un obrir i tancar d'ulls, hem de canviar amb ell, i la indesició s'ha de començar a aparcar. És trist que a finals de curs, un alumne de segon de Batxillerat no sàpiga què fer, si anar a selectivitat o no, si fer una carrera o potser un mòdul. Crec que el què passa en aquest moment és que les coses se'ns presenten massa fàcils, i aquest benestar social ens fa adormir i deixar les desicions per més tard, fins que el temps (inevitable) se'ns ha tirat a sobre. Anem donant voltes sense saber res, i el millor de tot, és que podem fer de tot.

El que trobo més ridícul (i està bastant de moda) és planejar-se quantes assignatures s'han de suspendre per poder fer "soltes". Tot és una festa i aquesta festa és el pa de cada dia.

Aquest anar fent genèric ja ens està bé, i el que és pitjor, que a cada casa també els està bé.

Kebab 'n' Ticrisi

Podriem pensar fàcilment, que en època de crisi el negoci més productiu seria estirar una mica la mà i fer aquella acció tant coneguda popularment com “A robar carteras, que no hay pasta para comer!”. Doncs m’agradaria fer esment i donar les gràcies a totes aquelles persones que han desestimat aquesta opció ilícita per fer front a aquesta etapa dura que ens toca viure.
Parlo d’un seguit d’empreses berguedanes que han decidit encaminar el seu futur fent inversions en un moment on poca gent en fa. Mentre a les notícies cada dia podem veure que alguna empresa o altre ha fet fallida, tenim problemes de liquiditat de bancs, el petroli torna a pujar, i tothom va més escanyat que si s’hagués posat una “pajarita”, un seguit de persones que probablement viuen al costat de casa nostre han engegat una dura aventura.
Reneguem cada dia de la falta d’iniciativa catalana, ens deixem perdre totes les empreses punteres per tal que redueixin costos i deslocalitzin els llocs de treball cap a l’estranger, i ens quedem amb un pam i mig de nas sense dir res. Podem fixar-nos amb el que han fet alguns petits empresaris nouvinguts del Berguedà que fins i tot, s’atraveixen a contractar gent autòctona catalana. Sí, parlo d’aquests petits restaurants de kebab. Han apostat per una mesura que ni ens haviem preguntat mai, el menjar ràpid, de qualitat i bé de preu. Claus de l’èxit? De clientela no els en falta.
Així què senyors, ens posem les piles? Adaptar-nos o morir, “this is the question” (que diria aquell....).

De 9, al 2009!

Bon any a tots, gent de bé!
Segurament, se us fa extrany aquest inci, de ben segur que si, ja que estem a mitjans de febrer!

El temps no ha donat per més, i com ja sabreu, "no em vull desgastar massa". El que és segur que Telegraph Road torna amb actualitzacions més periòdiques que les últimes publicacions, i continuem amb la polèmica que ens caracteritza!

Una salutació,

Ferran

La Xinxeta amb Palestina

El passat dia 22 de novembre el grup juvenil parroquial “ la Xinxeta ” va tenir una visita molt esperada, la de la nova organització pro-palestina Salam Betlem. Aquesta, amb seu a Navàs, ens va explicar a tots els membres d’aquest esplai la realitat palestina de l’actualitat. A més, ens van facilitar material divers palestí. Vam passar una bona vetllada aprenent sobre aquest fet tant desconegut per la majoria de nosaltres. Ens van explicar un requitzell d’històries quotidianes que ens feien reflexionar sobre la nostre situació, i sobretot, conscienciar-nos de la situació palestina.
El dia 6 de desembre es muntarà una paradeta al Carrer Major de Berga per col·laborar amb la causa palestina i els beneficis que es recaptin seran donats a aquesta organització. Es vendran tota mena d’articles fabricats i importats de Terra Santa. Agraïm des d’aquí a l’organització per assistir a la Xinxeta i ens adherim a la causa palestina. A tots i a totes, Salam Betlem! o sigui, pau a Betlem!

És Nadal a... la meva butxaca!

Referent a la tertúlia de la setmana passada de Ràdio Berga on es va parlar del Nadal prematur.

Ja fa bastant temps que les coses tendeixen a exhagerar-se, de forma prematura. Es venen polvorons a dojo, es posen els aparadors nadalencs i es pengen les ditxoses llumetes de Nadal, que després molt parlar del canvi climàtic i de l'estalvi energètic, però aquestes llums gasten massa, i més si les encenem un mes abans. Això, en ple mes de novembre, a meitats de mes per ser exactes. A ningú se li escapa que és una exhageració prevenir l'arribada del Messies dos mesos abans. Al final ens carreguem fins i tot l'Advent, que en comptes de durar 4 diumenges en durarà 10! Potser prou d'allargar aquesta febre consumista, que llavors ja se sap, arriba la famosa "cuesta de enero", i no hi ha "Déu" que recuperi el "gasto" d'aquests dies de "jolgorio". Som festers però potser prou, cada cosa al seu temps, sinó, quina gràcia té esperar tot l'any per fer Nadal.

Aquests que prediquen d'ecologistes són els que encenen les llumetes a mitjants de novembre, i ens diuen que ens apretem en cinturó en una època on nomès es parla de crisi. Prou hipocresia amb l'ecologisme, que ells són els primers malfactors que ens desmonten la Terra, començant per situacions tant quotidianes com aquesta.

Prediquem amb l'exemple, i ordenem la festivitat nadalenca. Celebrem-la com volguem, però quan toca.

Gelats, me cago en déu!

No tota la tele és infumable. A vegades, quan arribem a casa, i és tard, necessitem una estoneta d'esbarjo, encara que sigui mitja horeta, el que per mi és "una estona de cel". En aquests últims anys, el nivell televisiu català ha degenerat de tal manera que nomès arrosseguem l'esquelet d'antigues súper sèries com El Cor de la Ciutat o Vendelplà. Amb això, ens sembla que ja n'hi ha prou, i realment, no s'aguanta per enlloc.
Ja deu fer un cert temps, a la televisió catalana per excel·lència, es va donar un impuls a la categoria d'humor, aconseguint programes de la línea còmica més irònica i més ben trobada, com pot ser Polònia, Crackòvia, i el nou i recent Vinagre.
D'aquest últim m'agradaria dir que, a diferència dels altres dos esmentats, aquest no fa mofa de la realitat política, sinó que són un conjunt de gags independents, surrealistes i més quotidians, amb personatges propis, no famosos, i amb grans dòsis d'humor de l'absurd. Personatges i situacions amb molt a dir en un món on l'humor és la nostre finestra on ens recolzem cada cop que "hem de fer passar l'estona".

Qui s'han pensat que som nosaltres?

M'ha arribat avui mateix un correu que m'ha sobtat: Patum a Tgn?
L'e-mail l'envia un tal Miquel de Marcos que firma a sota del petit escrit que he enganxat seguidament:

"A veure si hi ha algun dubte del morro que li foten a Tarragona !
Si volen els hi deixem la Mare de Deu de Queralt..., o el Tabal..., o que pugin a la plaça de Sant Pere... !!
Si no tenen més música que se la inventin !!
Fa uns 5 anys que s'han copiat el pasacarrers de la Patum i per si no queda clar que s'han copiat toquen musica de la Patum! (hi adjunta l'adreça web)
No tenen vergonya"

Pel que es veu, des de ja fa anys, un grup de músics de Tarragona necessitaven una música pels passacarrers de les festes de Santa Tecla (ai coi! també celebren Sta. Tecla...). Van decidir que agafarien la música del passacarrers de la Patum, mentre una àliga va ballant aquesta cançó berguedana 100%. Encara diran que no està patentada, quan la Patum és tradició a Berga des de fa molts segles, així com les seves cançons i balls, descrits fins i tot per l'Anuari Català de principis de segle, que intentava recollir totes les festes i celebracions típicament catalanes.
No cal que digui que hi ha més de 100 àligues a tot Catalunya i són similars a la de Berga (tot i que és de les més antigues que es conserven, ja que supera els 250 anys d'edat). Aquesta aliga, ja ho podeu veure en el video, mou el cap com la guita.
Cal dir res més?

http://www.ibiep.com/search/tecla/1/play/ccUwq9teC5M/baixada-festes-santa-tecla/

Jo, del "social"

Quan acabes l’ESO has de triar cap algun lloc. És la teva gran primera desició. Llavors et trobes encasellat en la pregunta: lletres o ciències?
Fins fa pocs anys, era la única pregunta que t’havies de fer. Ara no, hi ha moltes més modalitats, degut al major nombre de carreres i oferta universitària.
Es van trobar que l’empresa i l’economia era un món que agradava molt, i que els alumnes triaven per a realitzar estudis superiors.
No obstant això, l’oferta de Batxillerat ha augmentat, en la part de ciències (de la salut, científic i tecnològic), en canvi a la part més humanítica nomès hi ha humanitats, ciències socials i arts.
Les ciències socials es limitaven a la comptabilitat i les ciències que deriven de l’economia. Actualment, s’ha creat en alguns centres un Batxillerat econòmic 100% que ja rep aquest nom. Ja sé que aquest afer no és culpa dels centres, però és indignant i descarada l’enfocament universitari que fan els polítics responsables de l’educació.És una presuposició descarada d’encarar a l’alumnat cap a un tipus de carrera en concret, l’economia o les empresarials. Així, els que no volem fer aquestes carreres ens hem d’aguantar i empassar-nos dos anys sencers de comptabilitat, formes d’empresa i economia mundial. En canvi, d’assignatures que potser ens xocarien més com podria ser política, civisme, o dret, ni en parlarien.
Ens trobem que els que volem fer carreres com Dret, Periodisme, Ciències Polítiques, o Magisteri, no tenim idea de què tracta la carrera que volem fer, perquè no anem més enllà de balanços de situació i de llibres diaris. Aquesta limitació del Batxillerat social fa que ens defineixin com a limitats, i en alguns casos de “subnormals”. Sona molt greu això, perquè aquesta ha estat l’opció, més o menys forçada, que hem escollit per a fer el primer pas cap al món universitari.
Ens trobem que no hi ha empreses, però en canvi, d’empresaris i economistes n’hi ha fins a sota de les pedres.
Som molts els que si no volem arribar a Barcelona i no entendre res, ens hem de buscar les castanyes pel nostre compte. És molt trist això, i més si tu també ets un “social” com jo.