dimecres, 1 de desembre del 2010

Arguments a la realitat


Hi ha qui s’ha aventurat a trencar-se les banyes amb el tema del concert econòmic i s’ha arribat a una conclusió: el concert econòmic és tècnicament possible. No cal modificar la Constitució ni fer malabarismes legals que impliquin un desajustament a la configuració del Parlament, per un senzill passatge legal: “el què no està prohibit està permès”. A cap article de la Constitució es parla de cap concert econòmic ni vasc ni català, ni res.
No és impossible jurídicament parlant, però evidentment, com totes les grans maniobres estructurals, tindria uns costos que l’Estat difícilment estaria disposat a suportar.

Parlarem en xifres absolutes. A l’Estat Espanyol es varen recaudar quasi 207 mil milions d’euros durant el 2008, 40.544 provinents de Catalunya. Si tenen una calculadora a mà, veuràn com les xifres són les que són: un 19’6% del total de l’Estat Espanyol.
Diferent és el cas de Navarra (que només aporta el 3’1 del seu PIB a la resta de l’Estat), que gaudeix del famós i controvertit concert econòmic. Ara bé, s’imaginen que Catalunya o València fes el mateix que Navarra? Cataclisme econòmic espanyol, no hi ha més definició que aquesta.
El concert més que inviable és complicat d’aconseguir per un senzill argument d’Estat. A l’Estat no li interessa extendre la norma foral que gaudeix Navarra o Euskadi a la resta de comunitats, ja que pot ser un desajustament important per a l’economia global espanyola. Això és diferent a l’argument jurídic amb què s’aferren els detractors del concert. Si fracassa, com va fracassar l’Estatut de 2006 no serà per inconstitucionalitat, sinó per a raonaments que superen la norma jurídica.
Amb l’actual forma fiscal del “café para todos” no tenim la paella pel mànec, i això precisament és el què s’intenta buscar amb un concert econòmic. Si gestionem des d’aquí els nostres impostos tindrem un poder de negociació que actualment no tenim. D’aquesta manera, si el Govern no inverteix el què ens promet, podem sempre descomptar-li del què els hi pertoqui.

Que no els prenguin el pèl quan es parla de reformes constitucionals per a fer quebre el concert català. Tot plegat fa molta por, sona com a tenebrós qualsevol cosa que impliqui tocar una coma de la CE. Però no, és molt més senzill. Cal mirar només el què diu la LOFCA, i cito textualment: “el sistema foral tradicional de concierto económico se aplicará en la Comunidad Autónoma del País Vasco de acuerdo con lo establecido en el correspondiente Estatuto de Autonomía”. D’altra banda, el què fa la Constitució només és reconèixer drets històrics i permisos especials a les comunitats forals. Però només cal allargar què és una comunitat foral per a veure si és extensible a Catalunya, ja que també és un territori amb privilegis especials. Si fos cert el què diuen que la CE marca sobre el règim foral vasc, com s’explica que les esmenes que va presentar el PNV per tal d’incloure explícitament el concert a la CE varen ser refusades?
Potser és veritat que la disposició addicional primera de la CE no és prou clara (fet que ha portat al nostre estimat Tribunal Constitucional a aclarir la seva funció, limitant-la, com fa normalment), però el què sí que és cert és que l’adequació dels furs i competències especials s’ha fet per vía estatutària (encara que hagi fracassat en numerosos casos). De fet, al 1978, per exemple Viscaia i Guipuscua quedaven fora del concert vasc, i no és fins al 1981 que s’hi inclouen.
No cal dir que Catalunya quedava i queda fora d’aquesta última actualització, però no és impossible, la legalitat té forats i hi ha marge per a sol•licitar-ho i encabir-ho. Que se’ns concedeixi o no ja és un altre tema, que repeteixo, va més enllà de l’argument jurídic. Però fer del què és complicat impossible és una habilitat dels més conformistes. Si fracassem, tranquils, ja trobarem la manera de plantar cara a la situació.

dijous, 10 de juny del 2010

Sobre el dret a vot

Parlarem doncs del dret a vot. L’art. 23 de la CE de 1978 es clar quan disposa que el ciutadà té el dret a sufragi. Però què comprèn aquest dret? És cert i innegable que és un dret que acaba d’acompletar el model d’Estat democràtic, amb drets civils i polítics per a tothom, inclús per als extrangers.
Bé, com ja deuen saber, el mateix dret a sufragi també incita al ciutadà a que es presenti per tal d’ésser votat, el què se’n diu sufragi passiu. Sovint és un dret que es passa per alt quan parlem d’eleccions, però està igualment reconegut en el nostre ordenament.
Pot ser que per alguns joves ens sigui molt important el fet de poder anar a votar, a mi també em passa, però el fet està en què en cap moment se’ns ensenyen les regles del joc.
Celebro que un col·lectiu com la JSC hagi estudiat la legislació sobre el sistema electoral, i hagi fet una bona recessió del què està passant a Europa, però de ben segur deuen obviar un seguit de consideracions que intentaré resumir.
És cert que la CE disposa que “els poders públics promouran les condicions per a la participació lliure i eficaç de la joventut en el desenvolupament polític i social”, però la llei, la podem entendre de moltes maneres.
Si ens posem “tiquis-miquis”, el nostre ordenament també preveu que el ciutadà, bé, diguem-li “persona”, es pot emancipar als 14 anys, per causes com ara el matrimoni, i així podrà plenament gaudir dels seus drets subjectius.
Com tot, a la vida hi ha etapes. Coneixen algun emancipat d’aquestes edats? En canvi, coneixen algun que se li hagi caducat el carnet jove (o inclús el +25) que encara visqui a casa dels pares? La resposta és prou òbvia, però això demostra que hi hagi immaduresa? No, segurament no (almenys això ens agrada pensar), però està clar que la persona “+25” té el dret a vot, fet que no li succeeix al que li acaben de donar el carnet jove (si no recordo malament, als 16 anys).
Què vol dir una reforma a la LOREG sobre el dret al sufragi? Vol dir moltes coses. Com ja he dit, vol dir escollir i ésser escollits. És un contracte de confiança del representant amb l’electorat, és un vincle del qual ens agrada creure que tots som importants, i que el nostre vot compta. Ara bé, aquests que defensen aquesta rebaixa de l’edat estarien disposats a entrar en una llista i defensar els interessos de l’electorat? 16 anys és realment molt poca edat. A TOTS aquests que defenseu la rebaixa, us veieu discutint sobre temes més o menys esotèrics per l’edat sobre política al vostre ajuntament? Quan sigui cap de setmana, i tingueu ganes de sortir, potser no podreu perquè teniu feina, reunions, o d’altres actes que el càrrec us comporta. Hi esteu disposats? Jo em trec el barret si la resposta és “sí”. Alguns de vosaltres encara aneu a l’ESO, i si hi ha gent que té dificultats per als estudis, imagineu-vos amb dues feines, l’una tant important com l’altre.
Us veieu capaços de ser responsables inclús d’accions per les quals podrieu anar a la presó, com ara delictes de malversació de diner públic? Ja sé que som tots gent de bona fe, però la política no tothom l’entèn igual.
Bé, tot això està molt bé, sempre i quan el vostre partit us col·loqui en un lloc de la llista elevat i pugueu entrar, cosa que no sempre passa.

En la meva opinió, la política interessa de ben poc als joves. Evidentment, a la vinya del Senyor hi ha de tot, i els que creiem en la política (i més en aquestes edats tant curtes) som rarets, tinguem la ideologia que tinguem. Tots podem criticar el què fan o deixen de fer els nostres representants, però els nombres canten per si sols. Quin percentatge de població jove vota? Quants menors de 25 anys es presenten a les llistes? Com deia aquell, “no hase falta que diga nada másh!”
Potser, i aixó si que crec que convindria més, seria rebaixar l’edat penal als 16, perquè quants delincuents d’aquestes edats corren pels carrers? Segurament tots en coneixem, i gaudeixen d’impunitat sota l’anunciat de “a mi no em toquis que sóc menor!”. Això si que faria el jovent més responsable i implicat amb el civisme (però potser m’equiboco, no se sap mai...)

dimecres, 2 de juny del 2010

Lip (in)Just


De ben segur que l’Administració de Justícia està col·lapsada. I és que no és d’extranyar quan obres les notícies i veus als funcionaris de la nova i espectacular Ciutat de la Justícia cantant i ballant “Llença’t” pels passadissos dels jutjats. Fins i tot la Consellera Tura hi posava el seu granet de sorra fent de cambrera (bé, diguem-li de cafè...). Chapeau, de debó! Molt bo, els hi ha quedat molt bé. Podeu trobar-lo al youtube, si us interessa. En fi, em pensava que això del Lip Dub (playbacks), que està de moda a les universitats es quedava a l’etapa universitaria, però es veu que no.

I tu, tranquilament, te’n pots anar un dia als jutjats i trobar-te amb un panorama com aquest: el Secretari ballant amb la Jutge, el Fiscal empaitant al guarda de seguretat, i gresca i xerinola. Bé, això si és que trobes algú dins la sala de vistes... Perquè si, estem grabant, home!! O entren o es queden fora, però al mig no! Els acusats poden esperar, el matí és jove!

Encara l’altre dia podia llegir en un diari “Professors universitaris ajudaran a agilitzar les sentències”. Sense anar més lluny, el nostre Tribunal Superior de Justícia té pendents uns 22.000 casos, fet que provoca que moltes de les sentències que es dicten siguin fora de termini i redactades a correcuita. Molts d’aquests casos són deguts a qüestions tant trascendentals com la crisi econòmica.
Podem entendre que Justícia sigui lenta, ara bé, perdre el temps d’aquesta manera, i que fins i tot, la Consellera hi participi denota molt poca serietat i professionalitat. Darrere d’aquests 22.000 casos hi ha persones, les quals la seva vida pot arribar a canviar dràsticament amb el què es dicti en una d’aquestes sentències.
I aquests funcionaris, quan ho varen grabar és evident que tenien interioritzat el missatge de la cançó “que no pensi en tot el què vindrà” perquè “els vindrà” una bona retallada de sou, i després anirem a la vaga.Parlant de la lletra, m’agradaria acabar amb una frase que crec que és el què realment hauriem d’aplicar “un llapis mai no dibuixa sense una mà”