Escuela 2.0, el futur?

Aquesta setmana passada el Consell de Ministres va aprobar el nou pla “Escuela 2.0” que permetrà a 14.400 aules que els seus alumnes de 5è de primària disposin d’un ordinador d’última generació.
Una inversió que no té res que envejar a un mercat d’estiu futbolístic ja que el “despilfarro” queda més que evidenciat. Estem parlant d’una suma de 200 milions d’euros cofinanciats pel Govern Central i els governs autonòmics, inclòs el català.
I és que queda molt bé que després d’anunciar la pujada d’impostos no fa ni dues setmanes, els ciutadans poguem llegir aquest tipus de notícies. Es veu que per tenir millors números en els rànquings europeus sobre educació es requereixen milers d’ordinadors per a nens escampats a determinades aules d’alguna comunitat autònoma.
Cal dir que només 325 escassos centres catalans (cal tenir en compte que en total 9 comunitats s’afegeixen al carro) disposaran d’aquesta mesura. No obstant això, la historieta porta regalet: avui el Periodico publicava que els pares hauran de pagar la meitat del què costa el portàtil dels seus fills. A més, s’ha donat un termini de 4 anys on s’acabarà de desenvolupar aquest pla salvador i redemptor del fracàs escolar, que aportarà la més nova tecnologia a les aules. Els professors podran estar contents escribint en pissarres digitals interactives, inmersos en classes amb internet wifi i impartint una meravellosa classe magistral, mentre els seus alumnes utilitzin els seus portàtils. Dic utilitzin perquè amb internet gratuït dins de classe, qualsevol s’està per la lliçó poguent actualitzar el facebook.

Som europeus? volem ser Europa?

Cada cop que es parla d'Europa ens ve al cap una mena de sentiment, que no podem descriure, més que res perquè és una realitat abstacte. Dic això perquè, ben mirat, què és Europa?

Els països que ho sol·licitin, amb més o menys escarafalls entraran a la UE en un període concret de temps. Ara bé, s'hauran d'adaptar als marcs europeus ja establerts, cosa poc assequible per alguns Estats de nova creació.

Em refereixo a noves repúbliques que són els vestigis d'un antic imperi soviètic que va malbaratar els incomptables recursos d'aquest conjunt de petites nacionalitats a la estimada i preciosa vella Europa.

Tot i que aquests Estats manifestin la seva voluntat d'entrar a la Comunitat, i els governs, encara febles i poc estructurats (segurament per la seva poca maduresa de la plenitut democràtica) tinguin la voluntat de canviar el panorama legal i econòmic del país, el pilar bàsic de funcionament- el tarannà de la gent- es manté intacte i no permet l'evolució dels objectius que els representants del seu Estat s'han marcat.

La mentalitat a l'antiga no col·labora en la liberalització del sistema, ni en l'evolució cap a l'eliminació de fronteres. És més, aquests fets dificulten i entorpeixen el curs natural de la UE.

Aquest problema, però, és present en molts Estats membres, i no podrem parlar d'Europa fins que ens deixem estar d'antigues maneres de pensar, que al llarg de la història han fracassat més o menys lamentablement.

Si ho mirem així, la crisi no existeix!!

Rebuig és el què vaig sentir en quan Florentino Pérez pronuncià l’altre dia: “Si se paga este dinero, es que lo valen” . Reflexionin sobre aquestes paraules.
A quants seguidors madridistes amb problemes per arribar a final de mes els deuria fer gràcia?
De fet, es deu ignorar el panorama devastador d’una crisi extesa arreu, que ja compta amb infinites “víctimes” en forma d’aturats. No crec que sigui massa lògic invertir 300 milions en fitxages. A més, recordem que un club com el Madrid té un dèficit que s’arrosega des de l’antigor. Per tant, sabem que el club no pagarà aquests diners, a causa del forat negre de 500 milions, però el president tampoc invertirà ni un euro. Qui ho pagarà? M’agradaria saber quin o quins bancs presten aquests diners amb tanta soltura, i no ho fan amb persones que tenen veritables problemes per aconseguir crèdits. Què serà més fàcil, tornar una hipoteca o un Cristiano Ronaldo? La relació és desproporcionada, però el senyor Florentino ho té molt clar, “estos jugadores lo valen, y la inversión es fácil de recuperar!”. Ja em dirà amb què! Tenen cap pla pensat per eradicar la pobresa al Tercer Món? Ben segur que si! Saben que les samarretes de futbol van molt bé per a l’alimentació?

Fer de papa uns quants dies més

Ahir dia 18 de juny, la Comissió d’Igualtat del Congrés va aprovar una nova llei sobre la qüestió de maternitat i les desigualtats amb la paternitat. Aquest fet va ser portat a debat després de les múltiples discussions sobre la llei d’Igualtat de 2007, que menystenia la figura del pare en termes de permisos per paternitat.
La llei permetrà “fer de papa” unes quantes setmanes més del que ho podien fer fins ara.
S’amplia per tant, de 15 dies a 4 setmanes, fet que podrà combinar a les parelles el temps de lactància del nadó, i d’aquesta manera es reduiran els problemes laborals que aquest fet comporta.
La llei no entrarà en vigor fins al 2011, ja que precipitar-ne l’entrada podria causar més problemes econòmics que van solapats amb la crisi. D’aquesta forma ho ha estimat el grup parlamentari del PSOE, però existeixen altres alternatives no tant “explosives” com la del grup CiU, que proposa anar ampliant el permís mica a mica fins el 2013. Els objectius són sempre els mateixos, 4 setmanes de permís de paternitat. Aquestes quatre setmanes però, encara estan molt lluny de les 16 que permet la legislació espanyola en matèria de maternitat per a la dona. Encara hi ha feina per fer.

L'estraperlo xinès

Qui no ha entrat mai en un bar i ha vist a un oriental assegut a un tamboret davant d’una “empassagosses”?
Aquest interès especial sobre aquest tema ja fa uns quants mesos que em ballava pel cap, però avui he descobert una petita part de l’explicació més lògica d’aquest fet extès a tot Catalunya (i suposo que en part de l’estranger...).
De fet, algun periodista també s’ha demanat el perquè d’aquesta qüestió: què deuen fer?
Doncs s’ha demostrat que la comunitat xinesa no té per costum anar de vacances, (tot i que hi ha sectors d’aquesta comunitat que són realment benestants), sinó que el seu “tub d’escapament” és el joc. No és d’extranyar llavors que estiguin milers d’hores davant de les maquinetes intentant treure el premi. Alguns tarden molt poc a aconseguir el “gordo”, i sovint aclaparen les màquines dels bars.
Sobretot a Barcelona, s’organitzen infinitat de timbes il·legals, i partides de jocs d’atzar amb fortes apostes, i la comunitat xinesa s’hi intenta presenciar.
A més, als grans casinos de la capital catalana s’ha sorprès a més d’un usuari oriental buidant aquest tipus de màquines mitjançant monedes especials, o fins i tot tirant àcid a les escletxes de la màquina per on s’introdueixen les monedes. Tècniques molt sofisticades, no troben?
I com aturar-ho? Pensem que aquestes màquines, en gran part, les fabriquen ells.

Visions diferents

Comença a haver un malentès. El món al revés està molt bé per a ser tractat en les cançons romàntiques de cantautors bohemis, però de ben segur que girar la truita en temes judicials no acaba d’anar bé.
Potser recordaran la pallissa que se li va propinar a un detingut a Les Corts per part de tres agents dels Mossos d’Escuadra. Aquest detingut va ser sorprès mostrant una actitut declarada violenta, trencant i causant desperfectes a dos cotxes policials i a més, insultant als agents.
Un cop a la comisaría, el detingut s’encarà amb la policía i aquesta l’intentà reduir. Ara, aquests tres mossos són condemnats a pagar 600 euros de multa per una "falta de lesions". D’aquesta situació el detingut passà a ser directament víctima. O sigui, que una persona que s’encara de males maneres a la policía, causa desperfectes i d’altres accions tipificades a la legislació penal mereix encara que se’l cuidi bé. Evidentment que tothom té drets, però també té deures com a ciutadà i es deu un respecte si és que es vol ser respectat. No deu ser del tot normal que després d’insultar (tot i estant detingut) a un agent encara s’esperi un tracte cordial. Total, que els delincuents i culpables han acabat essent els agents. Vull fer una recomanació: de cara al proper cop, si vostè és mosso i veu a un delincuent, possis al seu costat i agredeixi’s a sí mateix, que li estalviarà anar a judici, i també hi haurà sortit perdent.El proper cop, potser sí que ens haurem de creure aquell gag del Polònia, que les intencions del Conseller Saura seran d’implantar les porres amb aloe vera (que va bé pels cops).

A l'estiu... tota cuca viu!

La poca feina impulsa a fer o desenvolupar accions i/o conductes impròpies de la persona, que atempten contra a altres, que no tenen cap culpa de que a quatre energúmens se’ls hi hagi alterat la sang (amb les altes temperatures, degudes, evidentment, pel canvi climàtic).
I quan hi ha menys feina? A l’estiu! I què passa a l’estiu? Que la monotonia cansa, i molt, i llavors inventem els mil plans que sovint, ratllen els límits de la legalitat. Per exemple, a quantes persones us han robat? Dirieu que el lladre, realment necessitava el què us va robar? Potser no; és nomès una malifeta que fa l’individu, nomès perquè està prohibit. Ja ho diu l’art. 6 del codi civil, que la ignorància de la llei, no justifica el seu incompliment. I el millor del cas és que, tenim més bons lletrats sense títol, que no pas titulats. No heu sentit mai l’expressió: “a mi no em toquis que sóc menor!” o “això és denunciable!”? Carai, deu ser degut a les pel·lícules, que la gent adquireix els veritables coneixements del què realment és punible. I perdem el temps pensant el què és legal o no, o potser el que no ho era ja ho hem ingerit, o vicerversa. Què millor que utilitzar les armes de foc per anar a fer trabucades, que ben catalanes que són? I què me’n diuen d’utilitzar els ganivets per tallar un bon “pata negra”? I de fer desaparèixer les carteres/rellotges en una sala plena d’espectadors, sabent que al final toranaran a aparèixer?
Oh, i encara no sabeu la bona, ben segur que la ignoreu. A l’estiu, a diferència de l’hivern, els actes delictius freqüenten sense violència. O sigui, que si els han de robar, esperin-se a l’estiu, que no pendran mal. En fi, tot un món per descobrir, si algun cop ens plantegéssim la senzilla pregunta: “això no està bé; què puc fer per canviar-ho?”
Però vull acabar amb un verset que encara dóna més peu: “Feliços els perseguits a causa de la justícia...”.

Quan en fem un gra massa

Recordo haver llegit notícies judicials un pèl rocambolesques. De fet, cada dia se’n poden llegir algunes de bastant espectaculars. M’agradaria explicar que sovint, no tot és el què ens remarca un titular.
La notícia en qüestió tenia un titular similar a aquest: “Es demana pena de presó per robar una barra de pa”.
Aparentment sembla que se n’estigui fent un gra massa. Si analitzem bé la frase, veiem una paraula molt lletja, robar (que el codi penal ens la defineix com a substracció amb violència, i és diferent al que sovint coneixem com a furt, o sigui “mangar” coses de forma més o menys sigilosa).

El periodista que va escriure la notícia no anava pas desencaminat, ja que en el cos d’aquesta s’explicava que el lladre en qüestió no tenia gana i prou. Aquest senyor, quan va veure que la seva acció fracassava va decidir de forcejar una estona amb la dependenta del súper, que defensava la barra de pa. El "lladre" lí va propinar una agressió considerable. O sigui, que el senyor fiscal, va prescindir del valor de la barra (especificat en 60 cèntims) per centrar-se en una agressió il·lícita contra una pobre dependenta.
Compte, perquè llavors, si llegim ràpidament el titular exclamarem: quines tonteries que es tracten als jutjats!!Així anem!

Operación Saña

Comença OT i amb aquest retorn, nova aparició de Josep Saña. Tornem a començar un incansable culebrot que feia força temps que no aixecava el cap. I és que la tonteria ja fa massa temps que dura i que és trist i vergonyós que la paròdia tingui per plató la política berguedana, i està clar que per dignitat (si més no per pròpia estètica), no es pot donar aquesta imatge de “putiferio” global que només serveix per exhaltar el safareig de la població berguedana durant uns quants dies.
Quina serà la pròxima? Hi tindrà alguna cosa a veure Aramis Fuster?
Ara sí, bromes apart, el que m’agradaria que s’aclarís d’una vegada per totes és si realment hi ha alguna mena de contracte entre el senyor Saña i Gesmusic. Si no és això no hi trobo cap altre mena d’explicació lògica a aquesta vulgar imitació de Risto Mejide sense ulleres fosques, esclar.
Senyor Saña, no és vosté ni tant guapo, ni té tant estil, ni la capacitat d’aglutinar la gent davant del televisor. Per tant, i com diria el mestre:“Señor Saña, está nominado!”

La indesició mata

És normal que un nen a segon d'ESO es demani a sí mateix què li agradaria ser de gran. És natural que als 13 anys, li quedin lluny les seves primeres grans desicions. De fet, ja s'ha començat a "encarrilar" amb l'elecció del Batxillerat. Es pot arribar a justificar que el Batxillerat sigui una etapa de transició, una etapa curta de 600 dies on el món canvia molt ràpid.

I com que el món ha canviat amb un obrir i tancar d'ulls, hem de canviar amb ell, i la indesició s'ha de començar a aparcar. És trist que a finals de curs, un alumne de segon de Batxillerat no sàpiga què fer, si anar a selectivitat o no, si fer una carrera o potser un mòdul. Crec que el què passa en aquest moment és que les coses se'ns presenten massa fàcils, i aquest benestar social ens fa adormir i deixar les desicions per més tard, fins que el temps (inevitable) se'ns ha tirat a sobre. Anem donant voltes sense saber res, i el millor de tot, és que podem fer de tot.

El que trobo més ridícul (i està bastant de moda) és planejar-se quantes assignatures s'han de suspendre per poder fer "soltes". Tot és una festa i aquesta festa és el pa de cada dia.

Aquest anar fent genèric ja ens està bé, i el que és pitjor, que a cada casa també els està bé.

Kebab 'n' Ticrisi

Podriem pensar fàcilment, que en època de crisi el negoci més productiu seria estirar una mica la mà i fer aquella acció tant coneguda popularment com “A robar carteras, que no hay pasta para comer!”. Doncs m’agradaria fer esment i donar les gràcies a totes aquelles persones que han desestimat aquesta opció ilícita per fer front a aquesta etapa dura que ens toca viure.
Parlo d’un seguit d’empreses berguedanes que han decidit encaminar el seu futur fent inversions en un moment on poca gent en fa. Mentre a les notícies cada dia podem veure que alguna empresa o altre ha fet fallida, tenim problemes de liquiditat de bancs, el petroli torna a pujar, i tothom va més escanyat que si s’hagués posat una “pajarita”, un seguit de persones que probablement viuen al costat de casa nostre han engegat una dura aventura.
Reneguem cada dia de la falta d’iniciativa catalana, ens deixem perdre totes les empreses punteres per tal que redueixin costos i deslocalitzin els llocs de treball cap a l’estranger, i ens quedem amb un pam i mig de nas sense dir res. Podem fixar-nos amb el que han fet alguns petits empresaris nouvinguts del Berguedà que fins i tot, s’atraveixen a contractar gent autòctona catalana. Sí, parlo d’aquests petits restaurants de kebab. Han apostat per una mesura que ni ens haviem preguntat mai, el menjar ràpid, de qualitat i bé de preu. Claus de l’èxit? De clientela no els en falta.
Així què senyors, ens posem les piles? Adaptar-nos o morir, “this is the question” (que diria aquell....).

De 9, al 2009!

Bon any a tots, gent de bé!
Segurament, se us fa extrany aquest inci, de ben segur que si, ja que estem a mitjans de febrer!

El temps no ha donat per més, i com ja sabreu, "no em vull desgastar massa". El que és segur que Telegraph Road torna amb actualitzacions més periòdiques que les últimes publicacions, i continuem amb la polèmica que ens caracteritza!

Una salutació,

Ferran