Gelats, me cago en déu!

No tota la tele és infumable. A vegades, quan arribem a casa, i és tard, necessitem una estoneta d'esbarjo, encara que sigui mitja horeta, el que per mi és "una estona de cel". En aquests últims anys, el nivell televisiu català ha degenerat de tal manera que nomès arrosseguem l'esquelet d'antigues súper sèries com El Cor de la Ciutat o Vendelplà. Amb això, ens sembla que ja n'hi ha prou, i realment, no s'aguanta per enlloc.
Ja deu fer un cert temps, a la televisió catalana per excel·lència, es va donar un impuls a la categoria d'humor, aconseguint programes de la línea còmica més irònica i més ben trobada, com pot ser Polònia, Crackòvia, i el nou i recent Vinagre.
D'aquest últim m'agradaria dir que, a diferència dels altres dos esmentats, aquest no fa mofa de la realitat política, sinó que són un conjunt de gags independents, surrealistes i més quotidians, amb personatges propis, no famosos, i amb grans dòsis d'humor de l'absurd. Personatges i situacions amb molt a dir en un món on l'humor és la nostre finestra on ens recolzem cada cop que "hem de fer passar l'estona".