Cada cop que es parla d'Europa ens ve al cap una mena de sentiment, que no podem descriure, més que res perquè és una realitat abstacte. Dic això perquè, ben mirat, què és Europa?
Els països que ho sol·licitin, amb més o menys escarafalls entraran a la UE en un període concret de temps. Ara bé, s'hauran d'adaptar als marcs europeus ja establerts, cosa poc assequible per alguns Estats de nova creació.
Em refereixo a noves repúbliques que són els vestigis d'un antic imperi soviètic que va malbaratar els incomptables recursos d'aquest conjunt de petites nacionalitats a la estimada i preciosa vella Europa.
Tot i que aquests Estats manifestin la seva voluntat d'entrar a la Comunitat, i els governs, encara febles i poc estructurats (segurament per la seva poca maduresa de la plenitut democràtica) tinguin la voluntat de canviar el panorama legal i econòmic del país, el pilar bàsic de funcionament- el tarannà de la gent- es manté intacte i no permet l'evolució dels objectius que els representants del seu Estat s'han marcat.
La mentalitat a l'antiga no col·labora en la liberalització del sistema, ni en l'evolució cap a l'eliminació de fronteres. És més, aquests fets dificulten i entorpeixen el curs natural de la UE.
Aquest problema, però, és present en molts Estats membres, i no podrem parlar d'Europa fins que ens deixem estar d'antigues maneres de pensar, que al llarg de la història han fracassat més o menys lamentablement.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada