És normal que un nen a segon d'ESO es demani a sí mateix què li agradaria ser de gran. És natural que als 13 anys, li quedin lluny les seves primeres grans desicions. De fet, ja s'ha començat a "encarrilar" amb l'elecció del Batxillerat. Es pot arribar a justificar que el Batxillerat sigui una etapa de transició, una etapa curta de 600 dies on el món canvia molt ràpid.
I com que el món ha canviat amb un obrir i tancar d'ulls, hem de canviar amb ell, i la indesició s'ha de començar a aparcar. És trist que a finals de curs, un alumne de segon de Batxillerat no sàpiga què fer, si anar a selectivitat o no, si fer una carrera o potser un mòdul. Crec que el què passa en aquest moment és que les coses se'ns presenten massa fàcils, i aquest benestar social ens fa adormir i deixar les desicions per més tard, fins que el temps (inevitable) se'ns ha tirat a sobre. Anem donant voltes sense saber res, i el millor de tot, és que podem fer de tot.
El que trobo més ridícul (i està bastant de moda) és planejar-se quantes assignatures s'han de suspendre per poder fer "soltes". Tot és una festa i aquesta festa és el pa de cada dia.
Aquest anar fent genèric ja ens està bé, i el que és pitjor, que a cada casa també els està bé.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada