Okupes a Berga

Perdó per la llarga pausa que he fet durant tot aquest temps de Novembre. He tingut una pluja d'idees per continuar escribint en el meu blog.

M'agradaria tornar a escriure amb aquest tema, "l'okupació". Fins ara créiem que nomès passava a la tele. Doncs no, és més palpable.
Vaig estar veient la tertúlia dels dimarts a CCB, La Roca, en el qual sortia a parlar un dels "okupes" de la casa del barri antic de Berga.

Mal vestit, mal pentinat, no sé d'on es va escapar! Amb un posat anàrquic i progre, que recordava als partidaris de GreenPeace, o alguna organització per l'estil. Em va fer llàstima la seva manera d'expressar-se, sempre amb pèls a la llengua i amb frases intransigents que no portaven enlloc. En fi, una conversa patètica, que intentava defensar un suposat moviment, totalment respectable, però que jo no comparteixo gens.

El senyor, que respon a les sigles de J.V, es basava en suposats "drets" escrits en la Constitució de 1978. M'agradaria dir que apart de drets, com el de la propietat privada, cosa que deu desconèixer, i si no mirin l'article 33, també existeixen deures, com el de treballar, art. 35 de la mateixa constitució, i pel que vaig deduir, anar a ocupar cases amb amo, és tenir poca feina. A més, aquest mateix senyor deia que tot espanyol té dret a un habitatge digne, i que el principal problema del jovent és que no tenim habitatge. Doncs senyor J.V, tenim un problema, no hi ha tants ponts a Espanya com per a donar sostre a tot el jovent.

Si el preu està tan alt és perquè el Govern ho permet, i fins que no canvi això potser ens haurem fet vells nosaltres, els joves. És cert que s'ha de viure en condicions dignes, però anar a ocupar una casa que cau a trossos i que està "plena de merda", com va dir ell mateix, no és gaire digne.
A més, recalco que hi ha un dret essencial, que és el dret a la propietat privada, del qual considero inviolable i lliure del propietari. Si el propietari no posa en perill la vida dels veïns, pot gaudir i fer d'aquell habitatge el que vulgui. El que no és ètic és tocar propietats que no ens pertanyen, i si no, proveu de ficar-vos a viure a casa del veí, a veure que us diu...

"RENFE PUNXA", si nomès fós Renfe...

Aquell dia de setembre en que jo estava assegut a classe i el professor d'Economia va treure el diari Avui, va ser un dia per no oblidar. No sabia si riure o plorar en veient el titular: "RENFE Punxa".
Aquest estiu i, fins ahir, s'han anat veien fets patètics i indignes de Catalunya, i no han deixat d'ocórrer fets paranormals, cadascun tan original i estrambòtic, digne de ser redactats per la posteritat del nostre país.
Si obríssim el diari d'aquell dia veuríem el fracàs absolut del servei de Rodalies, però evidentment el diari no acabava aquí. Apart d'això, als telenotícies cada dia apareixen les mateixes notícies, acompanyades també dels conflictes a Palestina, que també són un clàssic, un caos tercermundista ambdós fets, els palestins i els catalans. La única diferències és que aquests països, en comptes de sortir amb el nostre típic "obrero nacional", avui ja més famós que Manolo el del Bombo, un fet patètic, ells surten amb un guerrillero armat amb un Kalashnikov tirant trets a l'aire.
NO s'ha acabat aquí la situació de "República Bananera" (paraules extretes d'un lector de´l Periódico al mes de juliol). Com ja sabeu, al juliol no nomès teniem retards, sinó que a més es van sumar les apagades d'electricitat de Barcelona, i les vagues de l'aeroport. Com es pot aguantar aquesta situació?
Aquell matí de juliol estava fent una activitat extraordinària per a mi, mirar els Matins a TV3, cosa que només solo veure els titulars, i durant el curs. Hi havia la Lídia Heredia, que "formulava" la pregunta quan hi va haver l'apagada i va quedar tot "matins punt a les fosques". Desesperant, senzillament desesperant.
EPÍLEG:
Aquest escrit va estar escrit fa un parell de setmanes, i avui ha sortit publicat, per tant no hi han les "cròniques" dels fets de Bellvitge, ni els dels sots que han agreujat la situació.

Una bandera ens agermana

Dies enrera era notícia la queixa de Joan Laporta contra les seleccions nacionals. Laporta presisament, no és un dels personatges que més m'entusiasmi, suposo que alguns dels meus lectors ja ho sabeu; és més, estic bastant en contra de les coses que sovint diu, o que fa, com el cas de UNICEF, perpo això és un tema apart. Aquest cop però, s'ha de reconèixer que té tota la raó. Els jugadors que són convocats per les seleccions juguen per defensar uns colors, que no han de ser necessariament compartits, però es veuen obligats a anar-hi, sinó poden ser multats. És gaire lògic que d'un equip mitjanament bo se'n vagin 5, 6, 7 jugadors pel sol fet de ser convocats per les respectives seleccions? Hem de cedir una jornada especial, que podría ser perfectament de Lliga o de Champions per les ditxoses seleccions?
No són partits de gaire audiència, hi han excepcions, però per lo general no tenen gaire audiència. A més una part de la població, que com Laporta està rebotada contra les seleccions i tot el que les envolta. És bastant patètica la imatge d'un primitiu Manolo el del Bombo, o de la pantomima espanyoleta que corre, però en fi, què s'hi farà...
Els salaris dels jugadors són pagats pels clubs, no per les seleccions, les seleccions les paguem tots!
Estaría bé que les seleccions paguèssin la cessió dels jugadors, per tapar possibles inconvenients al club provinent, com ara lessions o indisposicions per una jornada. Si els jugadors són convocats, senyals que són l'èlit del país, per tant, algun equip, per dolent que sigui està pagant una part l'èlit d'algun país. Així, per aquesta regla de tres, el Barça està pagant a Xavi, Puyol, Gudjohnssen, Eto'o, Messi, Ronaldinho, Touré, Abidal, Milito, Zambrotta, Iniesta, Màrquez i Henry (14 habituals seleccionats) i a més alguns jovenets canterans com Bojan o Dos Santos. Tots sumats, 16, per tant, el Barça perd a 16 de les seves millors joies per uns dies, sense cap compensació econòmica. Personalment no trobo bé que les seleccions prioritzin l'ús del jugador, que està pagat per un club concret que està pagant al "crack" internacional.

El "pizzo" va car.......

Primer de tot, m'agradaria excusar-me per la demora de no escriure durant el cap de setmana, com ja és habitual.
Fa relativament poc, en un apartat del Periodico, vaig trobar un article que em va sobtar bastant, que feia temps que no veia, ni cap noticia relacionada. Aquest artícle, explicava que, recentment s'ha format una associació siciliana anti "pizzo".
Per tots aquells que no sapigueu que és el "pizzo", vol dir: "L'extorsió en sí", en italià.
Aquest és el preu que han de pagar els sicilians que volen la protecció de "la Cosa Nostra", més ben dit, havien de pagar per poder viure; era una renda més; la qual si no era pagada...... "VENDETTA"!!!!.
Em va sobtar, un troç d'aquest article, on s'esmentava la llista de diferents tipus de "pizzo" segons l'status social. Els "pizzos" que feia pagar La Màfia, anaven de 60 euros (preu que havien de pagar els venedors ambulants per a la seva protecció) fins al 4% dels beneficis obtinguts pels grans empresaris. Em va fer gràcia, la manera i la minuciositat a l'hora d'aconseguir el preu desitjat. La "renda" d'un dels extorsionats, era exactament de 578 euros. Ni més ni menys!!!.
Un troç més avall, van continuar llegint, i em vaig trobar una nova dada sobtant, més aviat anecdòtica, diria jo. Fa anys a un empresari que es negava a pagar, se li van apareixer un parell d'homes ben vestits i encorbatats que l'amençaven dient-li que tenien "mètodes i instruments" per a fer-lo canviar d'opinió (com diria un meu amic, molt estil........!!).
Jo em pensava que La Mafia havia mort i que ara nomès quedaven ramificacions mafioses com a Colombia (per la droga) i Serra Leona (per la immigració il.legal i el tràfec d'armes). Creia que havia quedat com "un mite", una història a recordar de les decades dels anys 30,40 i 50, però no, he descobert que m'equivocava.
Res més per avui.
Bona nit.
IL CATTO PARDO.........

El "desorgull" gay

Per fi em disposo a escriure un dels temes inclosos a la meva agenda el dia que em disposava a crear el November Rain. M'agrada discutir temes tan polèmics com actuals (com el del rei, o el dels flogs, que ja he vist que tenen repercutissions en quant a comentaris. Gràcies per llegir-me!), i potser un dels més delicats que hi ha actualment. Des d'un bon principi m'agradaría declarar que recolzo a tots els homosexuals, ja que per a mí, són persones completament normals, que no tenen cap desviació ni malaltía extranya. És més, respecto a tota opció sexual, i que puguin tenir tots els drets i deures que tindría una altre persona. Entre aquests drets vull destacar el fet de casar-se i fer adopcion, i per què no, poguer-se casar per l'Esglèsia, tot i que avui en dia encara no es pugui, cosa que com a cristià em dol moltíssim...
m'agradaría, ara si, centrar-me en el tema matriu de l'article, la deshonra que significa per una part de població gay, les desfilades del famós dia de l'orgull gay. No tan sols per ells, sinó que per a mí, almenys també és una deshonra. Aquest fet indigna a molta gent, i no necessàriament als homògobs, ja que molts gays s'avergonyeixen també d'aquestes festes.
Que jo sàpiga, i corretgiu-me si m'equiboco, no hi ha cap dia de l'orgull heterosexual, ja sería massa, tots al carrer morrejant-nos amb tothom, mig desputllats, amb musiqueta, vestits de lloros (a la foto de dalt)....
Aquesta diferència no l'entenc, perquè ells han de tenir un dia d'orgull?
Aquesta mena de "separatismes" socials amb gent d'un mateix país, societat, amb les mateixes ideologies, no m'agraden gens. Em recorden a Malcolm X quan volia fer un país dins dels EUA nomès amb població de "raça" negra; què més separatista que això?
Hi ha molts homosexuals que per ells és un insult que surtin al carrer un grup d'aquests muntant merder i banderetes per aquí, banderetes per allà, xiulets, gresca i espectacles que no són gaire dignes de presenciar ni aguantar. Els meus profunds respectes si no m'he explicat prou bé o si algú s'ha sentit ofès.


M'agradaría felicitar a Quim Espelt, un amic i company fidel lector, que s'ha animat a fer un blog. Endavant i via en fora!

Xarxa penosa

Aquest article està escrit desrprès d'haver vist un video per Internet, el qual es carrega literalment els myspace i als fotologs. És un tema que fa temps que dura, però fins aquesta setmana no havia trobat cap opinió tan semblant a la meva. Per tant, em declaro en contra als fotolofs i aquests racons personals, els quals em repugnen. Per què? Molt senzill. La gent que es penja en aquests racons d'aquest estil són gent adictes a les fotos, que tenen la necessitat diària d'explicar la seva vida en fotos (generalment d'aquest estil, que això és lo trist), i a sota un petit escrit al qual expliquen lo " meravellós " que ha estat el dia, i si no poden explicar-ho cada día rebenten, com aquells típics que si no poden "actualitzar", han de demanar als seus amics que ho facin per ells! I a mi què? Què n'ha de fer la gent de si avui surto amb la nòvia, el pentinat em queda bé, o marxo perquè me'n he d'anar a sopar?
Trobo un espai ridícul en el qual els serveix per descarregar-se, i fins i tot fingir que has tingut un dia meravellós, però que realment ha esta una merda per oblidar, et fas fàstig a tu mateix i ho saps, però el "Flog" és la tapadera...
Llavors també, hi ha el típic que dedica cada dia el seu Flog a un amic, perquè sàpìga la seva amistat. A si? Els teus amics no saben que els aprècies, no.
Però el què més de polleguera em treu són les típiques fotos (com aquesta), amb la pose al més pur estil Victoria Beckham, o el qui sigui. Això si, tothom de totes maneres en té, les nenes pijetes lluint les marques que es compren cada setmana, les gòtiques amb cara de no haver cagat, els emos amb aquella pose tant gilipolles, etc. Perdoneu per les expressions però és que m'altera. A sobre, a totes aquestes nenes els deu agradar saber que a la xarxa hi ha un seguit de malalts mentals que es masturben amb les seves fotos cada día. Si, això passa, i el que és més trist, molta gent de Berga en té, amb fotos provocadores. Em fa molta pena que hi hagi gent que faci aquestes coses, però el penjar fotos teves d'una manera o d'una altre la desició és teva i nomès teva.
Per a mi, és molt millor tenir un MsnSpaces o algun Blogger, que les fotos són algo prescindible, i que el més important és la teva opinió.

Molt poc estil

Hola gent, començo aquest escrit amb 3 paraules d'un meu amic que sovint les utilitza: Molt Poc Estil.

Si senyor, això és el què penso jo pel què fa el tema aquest de la cremada de fotos del Rei.

Penso que no es té consciència del què s'està fent, ja que es desconeix el símbol del què significa cremar la foto d'un rei. No tenia pensat escriure sobre el tema, però m'hi he repensat en veure el debat del programa d'avui a la tarda de "El Club". En aquest programa ha sortit un llicenciat en dret constitucional a dir que ell també s'autoculpava d'aquest actes vandàlics, que no deixen de ser actes vandàlics. Sembla fins i tot un acudit molt dolent això de que surti un llicenciat en dret constitucional, ni més ni menys, a parlar sobre aquest tema, i defensant un fet com aquest.

Ja fa dies que està succeint tot això i crec que molta gent ho està fent perquè no té ni decència per calar foc a la imatge d'un rei. Per postres, el llicenciat encara ha dit que això de cremar el Rei és un símbol, perquè s'està en contra de la monarquia. Jo no és que estigui a favor de la monarquia, però tampoc d'una República. Crec que això va més enllà de la llibertat d'expressió, de la qual sóc un fidel amant. Sóc partidari de qualsevol altre tipus de mofa, menys aquesta mena "d'insults" de molt mal gust, que crec que a ningú li agraden. Trobo que és una "protesta", si se li vol dir així, de molta poca classe, i poca cultura. A tot arreu del món on encara avui hi ha monarquia es fa mofa d'ella, fins a un cert punt, fins i tot s'han vist postals de la Reina d'Anglaterra agafada a l'ampolla de ginebra, però enlloc es cremen fotos de cap monarca.

És més, m'agradaria que si algú creu que aquests actes no s'han de penar, que m'ho comenti, així veure si l'equibocat sóc jo, i se'm podrà contradir, això si, ha d'estar mínimament raonat.

Sense embuts

Hola a tothom, desprès d'un mes de no escriure res, torno a fer alguns comentaris o opinios sobre nous temes, i com sempre intentaré ser correcte i actual. Em sap greu no haver pogut publicar nous comentaris, però això no vol dir que no hagi treballat, i he continuat buscant nous temes per poder debatre.

El d'avui és un homenatge a Guti, jugador del Real Madrid.

En la meva opinió, Guti, no nomès és l'ànima del Madrid, sinó que és una persona amb les idees molt clares, i això és molt positiu per un jugador professional. Com a seguidor del Barça, em trec el barret davant seu, com va fer el Bernabeu davant la golejada del Barça ara fa un parell de temporades.

Guti, durant quasi 10 temporades ha militat en el Real Madrid, es diu ràpid. Avui, anys desprès encara està en la mateixa situació que fa 10 anys, amb una diferència, que avui és capità, això si, si no juga algun capità titular. Segons Schuster, té al a banqueta el reserva d'or. Un jugador que ha salvat el Madrid allà on ha anat, cada partit que podia haver perdut perfectament, ell ho arreglava amb 20 minuts que jugava. Un jugador amb esperit de líder.

Guti, a més, és un jugador que a cada roda de premsa dóna la seva opinió amb unes respostes molt clares, i entenedores. Em ve al cap aquella frase de quan el Barça havia de jugar la final de la Champions, en el que un periodista li va demanar quin equip finalista volia que guanyès la final. Ell va dir exactament, "Que la gane el Arsenal antes que el Barcelona" i el periodista va replicar perq què, i ell seguidament va respondre: "Yo soy del Madrid, i en contra el Barça hasta la muerte". Llavors, la pregunta la van enfocar a Raúl, qui va respondre, "la tiene que ganar el Barça, siempre va bien que un equipo español posea la Champions". I així succesivament amb varis jugadors del Madrid.

Com a seguidor del futbol, admiro les respostes clares, sense embuts, encara que siguin oposades a les meves. Penso que tot madridista hauria de tenir aquesta resposta, i tot culé de debó hauria de respondre de la mateixa manera a l'inversa. Si no, per a mi, no és sentir els colors, ni res. I penseu que el blanc, no és cap color...

Realitat o Virtual?

Desprès de 2 dies de redectar temes una miqueta elevats, i que potser molts lectors no comparteixen, avui opto per escriure un article sobre el jocs, a petició personal d'un dels maus lectors.Gràciess per aportar idees, que per cert, em donen empenta a l'hora d'escriure.

Em podeu proposar temes per escriure deixant-me un comentariun comentari aportant la vostra opinió, que és molt important per a mi, a l'hora d'escriure.

Des de fa uns 25 anys , potser 30, els pioners de l'edat virtual van començar a fer les primeres meravelles d'aquest tipus d'oci. Van sonar noms com Pons, Super Mario, Donkey Kong o Tetris,(tots ells clàssics de l'oci virtual, inclús ara són els números 1 en descàrregues del mòbil). Durant aquestes quasi 3 dècades la tecnologia ha avantant que ja no se sap que més inventar.

Els primers estils que van sortir eren senzills, jocs senzills, de "moviment obligat",que dic jo, perquè al no tenir tanta jugabilitat, només hi havia una sola ruta cap al èxit i només una ruta cap al fracàs llavors van sortir les primeres consoles a la venda i les marques Sega, Nintendo i Sony i més tard, començaren a regnar els mercats mundials , convertin-se en unes de les empreses nés riques amb els destinaris més joves.

Actualment, algunes d'aquestes marques ja han desaparegut, però han deixat grans pinzallades de la realitat virtual.

He escrit bastant i encara no he parlat dels jocs de PC. Per a mi els millors jocs, sens dubte, són els de estratègia, per PC obviament. Si haguès de comptar les hores que he estat jugant a jocs de PC o de consola, quasi les 3/4 oarts serien jugant a jocs d'estratègia. S'ha de dir que porto una bona temporada sense jugar-hi però havia passat moltes hores cavilant la millor estretègia o pla per vèncer al rival. Els jocs aquests que m'han ocupat la major part del temps han estat T-Zar, Age of Empires, Comandos i Baldur's Gate. Sense cap mena de dubte, són els jocs qu necessiten una millor jugabilititat i major llibertat a l'hora de fer els moviments.

Un altre estil que ha evolucionat moltíssim és el d'esports. Jo nomès tractaré el futbol virtual. Com a jugador i a tio clàssic que soc, prefereixo el FIFA abans que el PRO. Per què? Molt senzill, el FIFa té llincències, millors gràfics, i la jugablitat és molt senzilla. Per tant, tenint les llicències, converteix al FIFA un joc més "legal".

Canviant de tema , els shooters, els tíupics jocs de disparar. Pesonalment, prefereixo sagues com la de Medal of Honor, i amb temàtiques de la WWII. Fa relativament poc, ha sortit una nova saga, l'anomenada Call of Duty, que jo califico de còpia barata de MOH.

L'estil més especial, potser, que tractaré és els dels jocs de lluita. Des de fa molts anys hi ha hagut una forta rivalització entre Street Fighter i Tekken. Jo, m'inclino més cap als ST, però reconec que els Tekken han triumfat més (sempre es pot anar contracorrent, no?). Altres jocs del mateix gènere que han passat a l'ombra d'aquests són els de X-men i Smackdown VS Raw.

Per acabar l'article m'agradaria esmentar les tres sagues de jocs que, senzillamnet, no soporto. Els trobo mediàtic, i perquè tothom se'l compri no han de ser pas bons, a més, tots tenen una temàtica senzilla i repetitiva. És el cas dels GTA, els Need For Speed, i Metal Gear Solid. Han tingut tots milions de vendes, però jo no n'he comprat ni un, però d'altra banda, els he provat tots, i cap m'ha cridat l'atenció. Altres "antitèsis" dels jocs són: Proevolution Soccer, Devil May Cry, The Fallen, i Super Smash Bros.

Prefereixo jocs com: FIFA, Dino Crisis, Prince of Persia, etc.

A, sí, ja me'n descuidava..... Visca el Wolverine Revenge!!!(jajaja)

Tradicions absurdes i sovint, perilloses

Avui parlaré d'un tema que sens dubte em treu de polleguera, es tracta d'algunes costums religioses que obliguen als seus adeptes a complir lleis absurdes.

Els jueus per exemple, durant el Sabbath no poden fer res de treball, ni que sigui una urgència. En el nou Testament, Jesús es troba en un cas semblant, com que és Sabbath no poden treballar, fins hi tot ni per urgències, com per exemple ajudar a persones malaltes, tirades a la carretera, o qualsevol motiu d'alta urgència. Així què? Un metge no pot ser jueu? La feina del metge consisteix en curar malalts, una defiinició molt simple, però el metge està al servei del malalt, i si és Sabbath, també ho ha d'estar, ja que per això el paguen. Em sembla que ajudar al pròxim no és pas treballar.

A la pel.lícula Carros de Foc, durant els Jocs Olímpics, un atleta jueu es nega a córrer perquè és Sabbath, i això significa que de saltar-se una competició en la qual podría haver guanyat la medalla d'or. Córrer en uns Jocs Olímpics també és treballar? Una competició que pot durar minuts, inclús segons, és un gran esforç del qual la comunitat jueva no pot gaudir en un dia de Sabbath.

Per aquesta regla de tres, els jueus no haurien ni de cuinar, ni fer el llit, ni qualsevol "activitat" bàsica del dia a dia, no? Déu nos en guard de que els castiguès el mateix Jahvé.

No sé quina visió tenen ells de "Déu", però si és el mateix Déu de Jesús, no el podrien veure com a una persona que permet que uns quants es quedin mirant, textualment, mentre d'altres es moren, passen gana, o simplement necessiten ajuda. D'aquesta manera, si "Israel" tinguès una emergència vital, i fós Sabbath, que faria el senyor Ehud Ólmert? Deixar que el "seu país" s'enfonsi? Noooooooo! Són jueus, home, tenen els 1001 recursos, i se les saben totes! Si aquesta tradició fós palestina estaria mal vista, i dirien que és una tradició carca i primitiva. Què més primitiu que les tradicions jueves?

Una altre tradició que em treu de les caselles és la de la prohibició de les transfusions de sang i els transplantaments d'órgans, per part de la comunitat de Testimonis de Jehovà. És una altre tradició que pot acabar amb la vida de la persona que ho necessiti, i el més fort, és que abans et deixarien morir abans de punxar-te la vena per injectarte un parell de litres de sang. He llegit casos de que fins hi tot el malalt es nega a rebre ajuda, encara que hagi de morir de la pitjor manera possible. Ho trobo absurd i surrealista, totalment surrealista! Si t'estàs morint, Déu no conto que vulgui que et deixin morir com un gos, mentre els teus propers estan de braços creuats o lamentant-se pel pobre infeliç que és apunt de morir. I a sobre, sovint es pot sentir un: pobret, ell, i així s'ha de morir?
Doncs si, perquè vosté li ha negat la vida!

Continuo amb tradicions absurdes, com la de no menjar en hores de sol per part dels musulmans. A mí m'està molt bé que els adults vulguin continuar aquesta tradició, perquè ells saben el què es fan, però que cada musulmà ho hagi de fer a partir dels catorze anys...

Una persona als catorze anys encara no és adult, i no menjar ni veure, ni ingerir res durant 12 o més hores pot provocar-li algun ensurt important.

He tractat algunes de les tradicions que no les trobo del tot correctes, però encara no n'he esmentat cap de cristiana, i potser la més absurda que tenen és la de no menjar carn per Setmana Santa. Aquesta, que sàpiga jo, no pot costar-li la vida a ningú, però també és totalment absurda. Val, potser és un petit sacrifici, però avui en dia hi han totes les varietats de productes al nostre abast, i no menjar carn, per algunes persones no li suposa cap mena d'esforç. Avui en dia, hi ha una moda vegetariana. Potser al final la gent es privarà de menjar verdura per Setmana Santa?

Què se n'ha fet del terror?

(Avui, torno a donar gràcies als meus lectors que cada dia són més nombrosos, cosa que fa que hagi de buscar més temes per escriure! Moltes gràcies!)

A vegades, en converses de cinema, he sentit a dir que la gent dels anys 30, i 40 els encantava anar al cinema, era una de les activitats d'oci predilectes de l'època. Tan se val la pel.lícula que féssin, tothom anava al cine. Els més joves se'n portaven la mossa i anaven a fer manetes a l'última fila, i els més detallistes s'assantaven a davant per no perdre's cap detall. En fi, el poble tenia una cultura cineasta que actualment poca gent té.

Un dels gèneres que m'agrada més és el terror. Per què?

El terror és un gènere que neix als anys 20 o 30, amb les primeres pel.licules, inclús les pelis mudes ja feien servir el terror com a gènere. Tenim constància de pel.lícules de terror des de 1902, amb una versió de la novel.la de M. Shelley, Frankenstein. A l'any 1922 es va fer una obra mestre del terror: Nosferatu la melodia del terror, una pel.lícula basada en la novel.la Dràcula, de B. Stoker. Una pel.lícula increïble, capaç de fer desmaiar a les pobres xicotetes que anaven al cinema de bracet amb el seu enamorat. Podriem incluir també en aquest gènere King Kong (1933) de Cooper i Schoedsack. A les dèquedes dels 40 i 50 sens dubte, les pel.licules de terror que van triomfar varen ser les de les productores Universal Studios i Hammer Productions, amb títols com Dràcula, el Fantasma de la Òpera, la Mòmia, o el Capità Cronos. Als anys 60 van començar-se a produir pel.lícules sobre els contes de Poe, com el Pou i el Pèndol. També les primeres pelis de A. Hitchcock van començar-se a rodar en aquesta època.

Als anys setanta la mentalitat de la gent va canviar, i en motiu de la guerra freda el gènere de terror es basava en explosions i coses radioactives, i les pelis també duien aquesta temàtica, com Godzilla o la Invasió dels Ultra cossos (1974). A finals dels 70 i durant els 80 s'han fet algunes de les millors pel.licules d'aquest gènere: l'Exorcista (1973), la Matança de Texas (1974), la Profecia (1976), Halloween (1978), Alien (1979), Divendres 13 (1980), el Resplandor (1980) i Malson a Elm Street (1984). Si us hi fixeu, tenim un súper èxit d'aquest gènere quasibé cada any, tot i que les temàtiques de les pel.lícules canvien.

Als anys 90 ja comencen a sonar noms com El silenci dels anyells, Scream, La Senyal, o El projecte de la bruixa de Blair.

Sens dubte una davallada bastant considerable de produccions bones.

I dels anys que vivim actualment ja ni en parlem. De debò es creu que aquest gènere pot aguantar amb pelis com: Turistas, Llamada Perdida, la Maldición, el Escondite, la Oscuridad, etc.?(no les he pogut traduir, perquè sinó, segurament no sabrieu ni de quina peli parlo!)

Pel.licules que més que por fan pena, de dolentes que són, i de la temàtica repetitiva. Si la peli, per exemple, va sobre un assassí, tindrà característiques molt semblants a Halloween. Si la peli va sobre el diable, tindrà característiques semblants o idèntiques a l'Exorcista o la Profecia. Tot és un plagi a les grans pel.licules de por.

Devia ser molt maco anar al cine amb la gent tapant-se als ulls a l'escena que sortia el monstre de Frankenstein, i es podia sentir algun crit de pànic. Tothom sabia que nomès estava a la pantalla, però les pelis de l'època feien por a la gent de l'època. Les pelis de la nostre època, més que por fan pena. No es basen en el suspens, es basen en la sangarrada fàcil, perquè més que por, provoqui fàstig. Em sembla que no és una bona manera de continuar el gènere, ja que se l'estan carregant tant ràpid que, possiblement, en pocs anys no es podrà tornar a veure una bona producció de terror.

De les pel.lícules de por d'aquest nou mil.leni potser em quedo amb dues produccions: Saw i La Casa de la Cera (per cert, versió moderna d'una peli antiga).
Per mi, Saw està molt bé fins a la segona part, però a la tercera... És un xurro que no te l'acabes! L'argument suat, l'intriga perd, les escenes repetitives, i basa molt la pel.lícula en el fàstig.

En fi, si volen fer un gènere nou que es digui: Pel.licules de Fàstig, o de Sang-i-Fetge, que el facin, i que deixin d'insultar el terror amb pel.licules tant dolentes que fins hi tot fa mandra, inclús de baixar-les per Internet, que nomès s'ha de prémer un botonet!

Quan les sèries duren massa...

(Primer de tot, m'agradaria donar les gràcies als meus lectors, que ja han començat a llegir el meu blog, tot i que no té ni una setmana d'antiguitat, gràcies pels comentaris, i m'agradaria que continuessiu donant l'opinió sobre els temes que aniré escribint. Moltes gràcies)

Quanta gent ha esperat, o encara espera una nova temporada de Plats Bruts? I ja fa més de 4 anys que Krampak va tancar l'aixeta d'aquest programa. O quanta gent espera just el dia per veure Los Serrano, Hospital Central, House, o alguna d'aquestes sèries mediàtiques?

Algunes sèries estan realment bé, amb una trama, alguna intríga, algo que fa que tinguin tant èxit. Els guionistes i els directors solen ser gent de primera, i saben el què es fan, per això, hem pogut veure sèries increiblement bones, que no tenen que ser pas ni comarcals, estatals, sinó que també vivim en un món on estem a l'abast de tot, i també ens arriben les millors sèries de la resta del món.

Plats Bruts, per exemple, és una de les sèries que m'ha fet riure més de totes les que he vist. Els seus personantges, molt ben trobats, els temes que tractaven eren d'actualitat, però encara no estan passats de moda, i alguns dels gags d'aquesta sèrie encara em diverteixen, encara que me'ls sàpiga de memòria. La sèrie va durar fins a 6 temporades.

Un cas semblant és el de Jet Lag, la sèrie de T de Teatre, que anava d'unes hosteses que compartien pis, també de caràcter irònic, amb gags genials i potser encara més ben trobats que Plats Bruts. La sèrie va anar canviant, les protagonistes anavem marxant del pis, i el contingut perdía bastant, però encara era una bona sèrie, fins que van deixar de fer-la, amb un útlim capítol bastant original.

Los Serrano, els primers capítols de les primeres temporades són increïbles, és més, m'atreveixo a dir que és la millor sèrie "espanyola" que s'ha fet mai, però vaig deixar de veure-la, indignat de la monotonia dels seus guionistes. A cada capítol veies els mateixos gags, els mateixos recursos, i al final cansava. Els actors dels Serrano són molt bons professionals, ara bé, han volgut acumular massa gent en un espai molt curt de temps, i actualment, pel meu gust, hi surten masses personatges, i les històries comencen a fer pena.

Per a mí, existeixen dues sèries perfectes: "L'escurçó negre" i "Mar de fons". Totes dues em van tenir enganxat fins a l'últim capítol, tot i que són de temàtica molt diferent (una és del tot irònica, i l'altre és una incrïble història d'intriga i misteri). L'escurçó, per exemple, va durar quatre temporades, totes elles ambientades en diferents èpoques de la història d'Anglaterra (Edat Mitjana, Edat Moderna-principi, Edat Moderna-just abans de la revolució francesa, i Primera Guerra Mundial). El personatge estava "infiltrat" en la sèrie, i començava com a fill del rei, i anava baixant de ranc al llarg de les seves quatre temporades, fins que arribava a sargent de l'exèrcit. La sèrie, tot s'ha de dir, conté algunes inconcluències històriques, però molta gent no se'n ha adonat, i ha estat un súper èxit allà on l'han emessa. Avui, encara la pots veure en català pel canal 300. la sèrie, a més a més conté 3 episodis especials, un de Nadal (en el que interpreta a Scrooge, del conte de nadal de Dickens), un de la màquina del temps, i un episodi pilot.

Mar de Fons, una història especial ambientada a la Barcelona actual, però estic segur que l'argument, encara que el féssin de la Barcelona del 2020, encara sería el mateix.
Els actors de Mar de Fons són de primera tots, inclús els més jovenets, i durant tota la sèrie, la intríga continua. A mi, personalment, el primer capítol el vaig trobar molt fluixet, però la sèrie em va captivar molt, i no vaig poder parar de veure-la fins a l'espectacular últim capítol on es destapen tots els secrets.

Un altre cas és els dels culebrons, com el Cor de la Ciutat, però tantes temporades (7) són masses i a capítol diari... La gent se'n cansa i els guionistes acaben per repetir llocs, històries o personatges. Tot s'ha de dir, jo soc un fidel seguidor del Cor, encara que aquest final de temporada ha esta una mica flac.

Resumint, les sèries han de tenir una durada determinada, curta però no escassa, perquè sinó, s'acaben els recursos dels guionistes i una bona sèrie pot acabar sent un fracàs.

Molta gent creu que s'hauria de fer una segona temporada de Mar de Fons, però podria ser la ruïna d'aquesta sèrie. Per a molta gent, això és el que li ha passat a Vendelplà, que va ser una sèrie que els primers capítols estaven molt bé, però la trama i els personatges han anat canviant, i ha perdut gran part de la màgia del principi. A mi, personalment no m'agrada Vendelplà, ni m'ha agradat mai, però reconec que té un seguit de fans, i que per algo deu ser, i encara la segueixen mirant molta gent.

En fí, tot ha de tenir una durada tot i que ens dolgui el seu final.

Ha mort un ídol

Hola gent,
em dol haver d'escriure el meu primer article dient això sobre aquesta persona, però és que si no ho faig, aquest tema passarà de moda, i potser no se'n parlarà més.
El passat mes de juliol, el cap de llista del Partit Popular de Berga, el senyor Josep Saña va dimitir del partit popular, però la seva idea era continuar amb el carreg de regidor. Des del principi, quan encara ningú el coneixia com a polític, i es preguntaven: d'on és aquest? si no és pas de Berga!, jo personalment vaig anar sentint declaracions seves, i les sortides que tenia, i que encara potser té. Molta gent de Berga, en veure el panorama seu i els de la CUP (recordo en tot moment que no soc proper a les idees de cap partit d'aquests) deien: a veure si encara tornarà a ser divertit d'anar als plens de l'ajuntament! uns foten guerra per una banda, i "l'altre" dissertant sobre versets de la bíblia!. La frase acabava sempre amb una riallada de tothom. Jo, com a bon ciutadà de Berga, vaig assistir a un dels "cara-a-cara" de tots els caps de llista, que es varen fer uns quants dies abans de les eleccions. Coma tot amant de la democràcia, vaig escoltar les propostes, preguntes, i respostes de tothom, però sens dubte, de tota la tarda que vaig passar allà, em quedo amb l'última declaració del senyor Josep Saña: Pactaré amb tothom que estigui obert al pacte, i que, per descomptat, respecti les ideologies i propostes del PP, menys amb un sol partit, ERC, que personalment, és un partit que no puc veure, no per la seva ideologia que em sembla molt bé, sinó per la gent que té, que, personalment, em repugnen!
La declaració va anar seguida de xiulets, i amb la cara de vergonya del senyor Josep Xoy intentant-se aguantar.
Jo, em va semblar un paio amb empenta, capaç de lluitar per les seves idees, encara que sortís malparat, i un home compromès amb Berga. Deixant de banda la seva ideologia, a mi, com a molts altres berguedans, ens va semblar que aquell home estava en el partit equivocat, però en fi, hi han tantes coses equivocades....
També vaig assistir al ple d'investidura del nou alcalde, i apart del "discursset" de la CUP, novament em vaig quedar impressionat pel seu mode de jurament. Vaig pensar que era un bon home, sincer, i que no tenia cap mena de vergonya a l'hora d'expressar les seves creències polítiques i religioses. Sens dubte, si Josep Saña hagués estat qualsevol ministre, conseller, o qualsevol càrreg superior, hauria sortit a tots els programes de zapping, i segurament hauria estat imitat a Polònia. Sempre amb el seu característic: Com a cristià...
Si, també crec que la política a Berga hauria començat a ser divertida amb personatges com aquest.
El punt àlgid de Saña va ser quan va descobrir que ell ja no se sentia proper a aquesta mena d'ideologies (les del PP), i va anunciar la seva marxa del partit, acusant als membres d'aquest partit de carregar-se el català i els països catalans, sentint-se dolgut per haver recolzat aquesta candidatura a Berga, però que si no canviava res, a ell li semblava que encara tenia idees pròpies, positives per la nostra ciutat. Chapeau, Saña, chapeau!
Vaia crac!
A la mateixa setmana també van anunciar la seva marxa del PP alguns membres més coneguts, com per exemple Josep Piqué. Increïble, senzillament increïble.
Dies desprès d'aquesta marxa de Josep Saña, que es quedava com a regidor de Berga amb el grup mixt, algunes pressions el devien fer canviar de parer, fins que finalment s'ha vist pressionat a abandonar el carreg de regidor.
Val, plegar amb dignitat, clar que si!
Aquesta setmana ha sortit publicada una carta al Berguedà Actual una carta de Josep Sáña, ni més ni menys, i en castellà! El to de la carta si que repugna! Com una persona que es mostra contraria a una ideologia com la del PP demana perdó als votants, arrossegant-se d'una manera amb tanta poca classe, i es compromet a defensar el bilingüisme, ja que "és una gran riquesa poder gaudir de dues llengües".
A mi, aquest conte no em val, i el que si que em "repugna" a mi és aquesta arrossegada tan miserable. Crec que el millor que es pot fer és no parlar-ne més d'aquest tema.