Quan en fem un gra massa

Recordo haver llegit notícies judicials un pèl rocambolesques. De fet, cada dia se’n poden llegir algunes de bastant espectaculars. M’agradaria explicar que sovint, no tot és el què ens remarca un titular.
La notícia en qüestió tenia un titular similar a aquest: “Es demana pena de presó per robar una barra de pa”.
Aparentment sembla que se n’estigui fent un gra massa. Si analitzem bé la frase, veiem una paraula molt lletja, robar (que el codi penal ens la defineix com a substracció amb violència, i és diferent al que sovint coneixem com a furt, o sigui “mangar” coses de forma més o menys sigilosa).

El periodista que va escriure la notícia no anava pas desencaminat, ja que en el cos d’aquesta s’explicava que el lladre en qüestió no tenia gana i prou. Aquest senyor, quan va veure que la seva acció fracassava va decidir de forcejar una estona amb la dependenta del súper, que defensava la barra de pa. El "lladre" lí va propinar una agressió considerable. O sigui, que el senyor fiscal, va prescindir del valor de la barra (especificat en 60 cèntims) per centrar-se en una agressió il·lícita contra una pobre dependenta.
Compte, perquè llavors, si llegim ràpidament el titular exclamarem: quines tonteries que es tracten als jutjats!!Així anem!

Operación Saña

Comença OT i amb aquest retorn, nova aparició de Josep Saña. Tornem a començar un incansable culebrot que feia força temps que no aixecava el cap. I és que la tonteria ja fa massa temps que dura i que és trist i vergonyós que la paròdia tingui per plató la política berguedana, i està clar que per dignitat (si més no per pròpia estètica), no es pot donar aquesta imatge de “putiferio” global que només serveix per exhaltar el safareig de la població berguedana durant uns quants dies.
Quina serà la pròxima? Hi tindrà alguna cosa a veure Aramis Fuster?
Ara sí, bromes apart, el que m’agradaria que s’aclarís d’una vegada per totes és si realment hi ha alguna mena de contracte entre el senyor Saña i Gesmusic. Si no és això no hi trobo cap altre mena d’explicació lògica a aquesta vulgar imitació de Risto Mejide sense ulleres fosques, esclar.
Senyor Saña, no és vosté ni tant guapo, ni té tant estil, ni la capacitat d’aglutinar la gent davant del televisor. Per tant, i com diria el mestre:“Señor Saña, está nominado!”

La indesició mata

És normal que un nen a segon d'ESO es demani a sí mateix què li agradaria ser de gran. És natural que als 13 anys, li quedin lluny les seves primeres grans desicions. De fet, ja s'ha començat a "encarrilar" amb l'elecció del Batxillerat. Es pot arribar a justificar que el Batxillerat sigui una etapa de transició, una etapa curta de 600 dies on el món canvia molt ràpid.

I com que el món ha canviat amb un obrir i tancar d'ulls, hem de canviar amb ell, i la indesició s'ha de començar a aparcar. És trist que a finals de curs, un alumne de segon de Batxillerat no sàpiga què fer, si anar a selectivitat o no, si fer una carrera o potser un mòdul. Crec que el què passa en aquest moment és que les coses se'ns presenten massa fàcils, i aquest benestar social ens fa adormir i deixar les desicions per més tard, fins que el temps (inevitable) se'ns ha tirat a sobre. Anem donant voltes sense saber res, i el millor de tot, és que podem fer de tot.

El que trobo més ridícul (i està bastant de moda) és planejar-se quantes assignatures s'han de suspendre per poder fer "soltes". Tot és una festa i aquesta festa és el pa de cada dia.

Aquest anar fent genèric ja ens està bé, i el que és pitjor, que a cada casa també els està bé.

Kebab 'n' Ticrisi

Podriem pensar fàcilment, que en època de crisi el negoci més productiu seria estirar una mica la mà i fer aquella acció tant coneguda popularment com “A robar carteras, que no hay pasta para comer!”. Doncs m’agradaria fer esment i donar les gràcies a totes aquelles persones que han desestimat aquesta opció ilícita per fer front a aquesta etapa dura que ens toca viure.
Parlo d’un seguit d’empreses berguedanes que han decidit encaminar el seu futur fent inversions en un moment on poca gent en fa. Mentre a les notícies cada dia podem veure que alguna empresa o altre ha fet fallida, tenim problemes de liquiditat de bancs, el petroli torna a pujar, i tothom va més escanyat que si s’hagués posat una “pajarita”, un seguit de persones que probablement viuen al costat de casa nostre han engegat una dura aventura.
Reneguem cada dia de la falta d’iniciativa catalana, ens deixem perdre totes les empreses punteres per tal que redueixin costos i deslocalitzin els llocs de treball cap a l’estranger, i ens quedem amb un pam i mig de nas sense dir res. Podem fixar-nos amb el que han fet alguns petits empresaris nouvinguts del Berguedà que fins i tot, s’atraveixen a contractar gent autòctona catalana. Sí, parlo d’aquests petits restaurants de kebab. Han apostat per una mesura que ni ens haviem preguntat mai, el menjar ràpid, de qualitat i bé de preu. Claus de l’èxit? De clientela no els en falta.
Així què senyors, ens posem les piles? Adaptar-nos o morir, “this is the question” (que diria aquell....).