dissabte, 27 d’octubre del 2007

"RENFE PUNXA", si nomès fós Renfe...

Aquell dia de setembre en que jo estava assegut a classe i el professor d'Economia va treure el diari Avui, va ser un dia per no oblidar. No sabia si riure o plorar en veient el titular: "RENFE Punxa".
Aquest estiu i, fins ahir, s'han anat veien fets patètics i indignes de Catalunya, i no han deixat d'ocórrer fets paranormals, cadascun tan original i estrambòtic, digne de ser redactats per la posteritat del nostre país.
Si obríssim el diari d'aquell dia veuríem el fracàs absolut del servei de Rodalies, però evidentment el diari no acabava aquí. Apart d'això, als telenotícies cada dia apareixen les mateixes notícies, acompanyades també dels conflictes a Palestina, que també són un clàssic, un caos tercermundista ambdós fets, els palestins i els catalans. La única diferències és que aquests països, en comptes de sortir amb el nostre típic "obrero nacional", avui ja més famós que Manolo el del Bombo, un fet patètic, ells surten amb un guerrillero armat amb un Kalashnikov tirant trets a l'aire.
NO s'ha acabat aquí la situació de "República Bananera" (paraules extretes d'un lector de´l Periódico al mes de juliol). Com ja sabeu, al juliol no nomès teniem retards, sinó que a més es van sumar les apagades d'electricitat de Barcelona, i les vagues de l'aeroport. Com es pot aguantar aquesta situació?
Aquell matí de juliol estava fent una activitat extraordinària per a mi, mirar els Matins a TV3, cosa que només solo veure els titulars, i durant el curs. Hi havia la Lídia Heredia, que "formulava" la pregunta quan hi va haver l'apagada i va quedar tot "matins punt a les fosques". Desesperant, senzillament desesperant.
EPÍLEG:
Aquest escrit va estar escrit fa un parell de setmanes, i avui ha sortit publicat, per tant no hi han les "cròniques" dels fets de Bellvitge, ni els dels sots que han agreujat la situació.

divendres, 19 d’octubre del 2007

Una bandera ens agermana

Dies enrera era notícia la queixa de Joan Laporta contra les seleccions nacionals. Laporta presisament, no és un dels personatges que més m'entusiasmi, suposo que alguns dels meus lectors ja ho sabeu; és més, estic bastant en contra de les coses que sovint diu, o que fa, com el cas de UNICEF, perpo això és un tema apart. Aquest cop però, s'ha de reconèixer que té tota la raó. Els jugadors que són convocats per les seleccions juguen per defensar uns colors, que no han de ser necessariament compartits, però es veuen obligats a anar-hi, sinó poden ser multats. És gaire lògic que d'un equip mitjanament bo se'n vagin 5, 6, 7 jugadors pel sol fet de ser convocats per les respectives seleccions? Hem de cedir una jornada especial, que podría ser perfectament de Lliga o de Champions per les ditxoses seleccions?
No són partits de gaire audiència, hi han excepcions, però per lo general no tenen gaire audiència. A més una part de la població, que com Laporta està rebotada contra les seleccions i tot el que les envolta. És bastant patètica la imatge d'un primitiu Manolo el del Bombo, o de la pantomima espanyoleta que corre, però en fi, què s'hi farà...
Els salaris dels jugadors són pagats pels clubs, no per les seleccions, les seleccions les paguem tots!
Estaría bé que les seleccions paguèssin la cessió dels jugadors, per tapar possibles inconvenients al club provinent, com ara lessions o indisposicions per una jornada. Si els jugadors són convocats, senyals que són l'èlit del país, per tant, algun equip, per dolent que sigui està pagant una part l'èlit d'algun país. Així, per aquesta regla de tres, el Barça està pagant a Xavi, Puyol, Gudjohnssen, Eto'o, Messi, Ronaldinho, Touré, Abidal, Milito, Zambrotta, Iniesta, Màrquez i Henry (14 habituals seleccionats) i a més alguns jovenets canterans com Bojan o Dos Santos. Tots sumats, 16, per tant, el Barça perd a 16 de les seves millors joies per uns dies, sense cap compensació econòmica. Personalment no trobo bé que les seleccions prioritzin l'ús del jugador, que està pagat per un club concret que està pagant al "crack" internacional.

dimecres, 17 d’octubre del 2007

El "pizzo" va car.......

Primer de tot, m'agradaria excusar-me per la demora de no escriure durant el cap de setmana, com ja és habitual.
Fa relativament poc, en un apartat del Periodico, vaig trobar un article que em va sobtar bastant, que feia temps que no veia, ni cap noticia relacionada. Aquest artícle, explicava que, recentment s'ha format una associació siciliana anti "pizzo".
Per tots aquells que no sapigueu que és el "pizzo", vol dir: "L'extorsió en sí", en italià.
Aquest és el preu que han de pagar els sicilians que volen la protecció de "la Cosa Nostra", més ben dit, havien de pagar per poder viure; era una renda més; la qual si no era pagada...... "VENDETTA"!!!!.
Em va sobtar, un troç d'aquest article, on s'esmentava la llista de diferents tipus de "pizzo" segons l'status social. Els "pizzos" que feia pagar La Màfia, anaven de 60 euros (preu que havien de pagar els venedors ambulants per a la seva protecció) fins al 4% dels beneficis obtinguts pels grans empresaris. Em va fer gràcia, la manera i la minuciositat a l'hora d'aconseguir el preu desitjat. La "renda" d'un dels extorsionats, era exactament de 578 euros. Ni més ni menys!!!.
Un troç més avall, van continuar llegint, i em vaig trobar una nova dada sobtant, més aviat anecdòtica, diria jo. Fa anys a un empresari que es negava a pagar, se li van apareixer un parell d'homes ben vestits i encorbatats que l'amençaven dient-li que tenien "mètodes i instruments" per a fer-lo canviar d'opinió (com diria un meu amic, molt estil........!!).
Jo em pensava que La Mafia havia mort i que ara nomès quedaven ramificacions mafioses com a Colombia (per la droga) i Serra Leona (per la immigració il.legal i el tràfec d'armes). Creia que havia quedat com "un mite", una història a recordar de les decades dels anys 30,40 i 50, però no, he descobert que m'equivocava.
Res més per avui.
Bona nit.
IL CATTO PARDO.........

divendres, 5 d’octubre del 2007

El "desorgull" gay

Per fi em disposo a escriure un dels temes inclosos a la meva agenda el dia que em disposava a crear el November Rain. M'agrada discutir temes tan polèmics com actuals (com el del rei, o el dels flogs, que ja he vist que tenen repercutissions en quant a comentaris. Gràcies per llegir-me!), i potser un dels més delicats que hi ha actualment. Des d'un bon principi m'agradaría declarar que recolzo a tots els homosexuals, ja que per a mí, són persones completament normals, que no tenen cap desviació ni malaltía extranya. És més, respecto a tota opció sexual, i que puguin tenir tots els drets i deures que tindría una altre persona. Entre aquests drets vull destacar el fet de casar-se i fer adopcion, i per què no, poguer-se casar per l'Esglèsia, tot i que avui en dia encara no es pugui, cosa que com a cristià em dol moltíssim...
m'agradaría, ara si, centrar-me en el tema matriu de l'article, la deshonra que significa per una part de població gay, les desfilades del famós dia de l'orgull gay. No tan sols per ells, sinó que per a mí, almenys també és una deshonra. Aquest fet indigna a molta gent, i no necessàriament als homògobs, ja que molts gays s'avergonyeixen també d'aquestes festes.
Que jo sàpiga, i corretgiu-me si m'equiboco, no hi ha cap dia de l'orgull heterosexual, ja sería massa, tots al carrer morrejant-nos amb tothom, mig desputllats, amb musiqueta, vestits de lloros (a la foto de dalt)....
Aquesta diferència no l'entenc, perquè ells han de tenir un dia d'orgull?
Aquesta mena de "separatismes" socials amb gent d'un mateix país, societat, amb les mateixes ideologies, no m'agraden gens. Em recorden a Malcolm X quan volia fer un país dins dels EUA nomès amb població de "raça" negra; què més separatista que això?
Hi ha molts homosexuals que per ells és un insult que surtin al carrer un grup d'aquests muntant merder i banderetes per aquí, banderetes per allà, xiulets, gresca i espectacles que no són gaire dignes de presenciar ni aguantar. Els meus profunds respectes si no m'he explicat prou bé o si algú s'ha sentit ofès.


M'agradaría felicitar a Quim Espelt, un amic i company fidel lector, que s'ha animat a fer un blog. Endavant i via en fora!