No entenc, ni entendré mai com hi pot haver tanta rivalitat ni competitivitat en els equips de futbol de categories inferiors al juvenil, aquest inclòs.
Al final sembla que tinguem centenars de fàbriques de nens amb mentalitat de màquina i competitivitat. Un sentiment que a vegades es veu frustrat pel sol fet de no arribar a un cert nivell.
Com a tot arreu, hi ha gent que sobresurt en alguna habilitat. El futbol és l’esport més practicat arreu d’Europa, és famós i els nens de poca edat, de seguida ja se’ls inculca aquest sentiment futbolista. Quan comencen a créixer, desenvolupen les seves característiques, i les habilitats més o menys limitades. Llavors tenim els grans super-cracks, que de seguida són fitxats pels grans equips del país. I el que no arriba a aquest nivell queda al mateix lloc on estava, però a certes divisions inferiors, on el futbol no és professional, ni hi ha l’èlit.
Com que no han sigut la èlit, cosa molt normal i que no ha d’avergonyir, es queden als clubs locals o de les rodalies, i entrenen fins que rebenten, sovint 3 dies per setmana.
Tots ells tenen ilusió de poder jugar uns quants partits, si més no, per això paguen. Llavors hi ha un problema que se li presenta a l’entrenador. Quins jugadors poso a l’equip? Posaré els més bons, que tindré més números de guanyar. I així, d’aquesta manera tant senzilla, molts nanos de fins a 18 anys es queden sense jugar la majoria de partits, o sortint sempre com a reserves als últims 5 minuts quan ja poca cosa es pot fer.
Crec que aquest fet provoca rivalitat amb els jugadors, i ganes de sobresforçar-se per tal de ser més bo que el que tenim al costat, quan se’ns ensenya a l’escola que tots som iguals i que no se’ns ha de discriminar per les nostres característiques.
No entenc que el que diuen ser l’esport que serveix per ensenyar-nos sobre companyerisme, a erradicar el racisme, i tants altres adjectius positius que solen calificar el futbol, sigui una fàbrica de desilusions pels que no són tant bons com els que juguen cada partit. En una temporada hi ha molts minuts, i també es disposen de més de 11 jugadors. Tan se val que no es compleixin els somnis, anem a guanyar, si no, no ens ho hem passat bé.
No estem parlant de l’èlit, estem parlant d’equips locals on els nanos juguen per passar-s’ho bé, no per desilusionar-se ni crear energúmens violents que defensen aquest sistema actual a mort. No tots els equips de la comarca ho fan, però si els que tenen més ressó. “Si no creus com ells, és que no entens de futbol”.
Al final sembla que tinguem centenars de fàbriques de nens amb mentalitat de màquina i competitivitat. Un sentiment que a vegades es veu frustrat pel sol fet de no arribar a un cert nivell.
Com a tot arreu, hi ha gent que sobresurt en alguna habilitat. El futbol és l’esport més practicat arreu d’Europa, és famós i els nens de poca edat, de seguida ja se’ls inculca aquest sentiment futbolista. Quan comencen a créixer, desenvolupen les seves característiques, i les habilitats més o menys limitades. Llavors tenim els grans super-cracks, que de seguida són fitxats pels grans equips del país. I el que no arriba a aquest nivell queda al mateix lloc on estava, però a certes divisions inferiors, on el futbol no és professional, ni hi ha l’èlit.
Com que no han sigut la èlit, cosa molt normal i que no ha d’avergonyir, es queden als clubs locals o de les rodalies, i entrenen fins que rebenten, sovint 3 dies per setmana.
Tots ells tenen ilusió de poder jugar uns quants partits, si més no, per això paguen. Llavors hi ha un problema que se li presenta a l’entrenador. Quins jugadors poso a l’equip? Posaré els més bons, que tindré més números de guanyar. I així, d’aquesta manera tant senzilla, molts nanos de fins a 18 anys es queden sense jugar la majoria de partits, o sortint sempre com a reserves als últims 5 minuts quan ja poca cosa es pot fer.
Crec que aquest fet provoca rivalitat amb els jugadors, i ganes de sobresforçar-se per tal de ser més bo que el que tenim al costat, quan se’ns ensenya a l’escola que tots som iguals i que no se’ns ha de discriminar per les nostres característiques.
No entenc que el que diuen ser l’esport que serveix per ensenyar-nos sobre companyerisme, a erradicar el racisme, i tants altres adjectius positius que solen calificar el futbol, sigui una fàbrica de desilusions pels que no són tant bons com els que juguen cada partit. En una temporada hi ha molts minuts, i també es disposen de més de 11 jugadors. Tan se val que no es compleixin els somnis, anem a guanyar, si no, no ens ho hem passat bé.
No estem parlant de l’èlit, estem parlant d’equips locals on els nanos juguen per passar-s’ho bé, no per desilusionar-se ni crear energúmens violents que defensen aquest sistema actual a mort. No tots els equips de la comarca ho fan, però si els que tenen més ressó. “Si no creus com ells, és que no entens de futbol”.
1 comentari:
És un text problemàtic, rellevant i d'on se'n pot treure molt suc fiscal Bertran. Podría dir que estic d'acor en gairebé tots els apartats del teu article, però també m'agradaria diferenciar aquest esport de que parles, el futbol, amb els altres. T'imagines un noi de posa-hi uns 14 anys que faci atletisme amb tan sols la mentalitat de anar-s'ho a passar bé? I molts cops sento a dir a gent que juga a futbol: "avui no he anat a entrenar perquè no se què, avui ha sigut una merda, només correm...". Són esports diferents, però en alguns com l'atletisme entre molts d'altres l'esperit de sacrifici, la competitivitat i la responsabilitat envers ell, són la base per poder anar a competir el cap de setmana. A ningú o a pocs se'ls hi acudirà anar a una marató sense un previ entrenament constant. El futbol però és diferent, hi ha qui se'l pren a nivell local com un repte personal i/o col·lectiu de guanyar sempre, i d'altres qui hi van de "patxanga", de "costallada" com aquell qui diu. Entre poc ni massa! ni una cosa ni l'altra!
Segurament aprofundiré en aquest tema un dia en el meu bloc, ja que hi han molts aspectes que discrepo tan del teu escrit com d'algunes persones que s'ho prenen completament al rebés que tu Ferran.
Cuida't lletrat!
Publica un comentari a l'entrada