Realitat o Virtual?

Desprès de 2 dies de redectar temes una miqueta elevats, i que potser molts lectors no comparteixen, avui opto per escriure un article sobre el jocs, a petició personal d'un dels maus lectors.Gràciess per aportar idees, que per cert, em donen empenta a l'hora d'escriure.

Em podeu proposar temes per escriure deixant-me un comentariun comentari aportant la vostra opinió, que és molt important per a mi, a l'hora d'escriure.

Des de fa uns 25 anys , potser 30, els pioners de l'edat virtual van començar a fer les primeres meravelles d'aquest tipus d'oci. Van sonar noms com Pons, Super Mario, Donkey Kong o Tetris,(tots ells clàssics de l'oci virtual, inclús ara són els números 1 en descàrregues del mòbil). Durant aquestes quasi 3 dècades la tecnologia ha avantant que ja no se sap que més inventar.

Els primers estils que van sortir eren senzills, jocs senzills, de "moviment obligat",que dic jo, perquè al no tenir tanta jugabilitat, només hi havia una sola ruta cap al èxit i només una ruta cap al fracàs llavors van sortir les primeres consoles a la venda i les marques Sega, Nintendo i Sony i més tard, començaren a regnar els mercats mundials , convertin-se en unes de les empreses nés riques amb els destinaris més joves.

Actualment, algunes d'aquestes marques ja han desaparegut, però han deixat grans pinzallades de la realitat virtual.

He escrit bastant i encara no he parlat dels jocs de PC. Per a mi els millors jocs, sens dubte, són els de estratègia, per PC obviament. Si haguès de comptar les hores que he estat jugant a jocs de PC o de consola, quasi les 3/4 oarts serien jugant a jocs d'estratègia. S'ha de dir que porto una bona temporada sense jugar-hi però havia passat moltes hores cavilant la millor estretègia o pla per vèncer al rival. Els jocs aquests que m'han ocupat la major part del temps han estat T-Zar, Age of Empires, Comandos i Baldur's Gate. Sense cap mena de dubte, són els jocs qu necessiten una millor jugabilititat i major llibertat a l'hora de fer els moviments.

Un altre estil que ha evolucionat moltíssim és el d'esports. Jo nomès tractaré el futbol virtual. Com a jugador i a tio clàssic que soc, prefereixo el FIFA abans que el PRO. Per què? Molt senzill, el FIFa té llincències, millors gràfics, i la jugablitat és molt senzilla. Per tant, tenint les llicències, converteix al FIFA un joc més "legal".

Canviant de tema , els shooters, els tíupics jocs de disparar. Pesonalment, prefereixo sagues com la de Medal of Honor, i amb temàtiques de la WWII. Fa relativament poc, ha sortit una nova saga, l'anomenada Call of Duty, que jo califico de còpia barata de MOH.

L'estil més especial, potser, que tractaré és els dels jocs de lluita. Des de fa molts anys hi ha hagut una forta rivalització entre Street Fighter i Tekken. Jo, m'inclino més cap als ST, però reconec que els Tekken han triumfat més (sempre es pot anar contracorrent, no?). Altres jocs del mateix gènere que han passat a l'ombra d'aquests són els de X-men i Smackdown VS Raw.

Per acabar l'article m'agradaria esmentar les tres sagues de jocs que, senzillamnet, no soporto. Els trobo mediàtic, i perquè tothom se'l compri no han de ser pas bons, a més, tots tenen una temàtica senzilla i repetitiva. És el cas dels GTA, els Need For Speed, i Metal Gear Solid. Han tingut tots milions de vendes, però jo no n'he comprat ni un, però d'altra banda, els he provat tots, i cap m'ha cridat l'atenció. Altres "antitèsis" dels jocs són: Proevolution Soccer, Devil May Cry, The Fallen, i Super Smash Bros.

Prefereixo jocs com: FIFA, Dino Crisis, Prince of Persia, etc.

A, sí, ja me'n descuidava..... Visca el Wolverine Revenge!!!(jajaja)

Tradicions absurdes i sovint, perilloses

Avui parlaré d'un tema que sens dubte em treu de polleguera, es tracta d'algunes costums religioses que obliguen als seus adeptes a complir lleis absurdes.

Els jueus per exemple, durant el Sabbath no poden fer res de treball, ni que sigui una urgència. En el nou Testament, Jesús es troba en un cas semblant, com que és Sabbath no poden treballar, fins hi tot ni per urgències, com per exemple ajudar a persones malaltes, tirades a la carretera, o qualsevol motiu d'alta urgència. Així què? Un metge no pot ser jueu? La feina del metge consisteix en curar malalts, una defiinició molt simple, però el metge està al servei del malalt, i si és Sabbath, també ho ha d'estar, ja que per això el paguen. Em sembla que ajudar al pròxim no és pas treballar.

A la pel.lícula Carros de Foc, durant els Jocs Olímpics, un atleta jueu es nega a córrer perquè és Sabbath, i això significa que de saltar-se una competició en la qual podría haver guanyat la medalla d'or. Córrer en uns Jocs Olímpics també és treballar? Una competició que pot durar minuts, inclús segons, és un gran esforç del qual la comunitat jueva no pot gaudir en un dia de Sabbath.

Per aquesta regla de tres, els jueus no haurien ni de cuinar, ni fer el llit, ni qualsevol "activitat" bàsica del dia a dia, no? Déu nos en guard de que els castiguès el mateix Jahvé.

No sé quina visió tenen ells de "Déu", però si és el mateix Déu de Jesús, no el podrien veure com a una persona que permet que uns quants es quedin mirant, textualment, mentre d'altres es moren, passen gana, o simplement necessiten ajuda. D'aquesta manera, si "Israel" tinguès una emergència vital, i fós Sabbath, que faria el senyor Ehud Ólmert? Deixar que el "seu país" s'enfonsi? Noooooooo! Són jueus, home, tenen els 1001 recursos, i se les saben totes! Si aquesta tradició fós palestina estaria mal vista, i dirien que és una tradició carca i primitiva. Què més primitiu que les tradicions jueves?

Una altre tradició que em treu de les caselles és la de la prohibició de les transfusions de sang i els transplantaments d'órgans, per part de la comunitat de Testimonis de Jehovà. És una altre tradició que pot acabar amb la vida de la persona que ho necessiti, i el més fort, és que abans et deixarien morir abans de punxar-te la vena per injectarte un parell de litres de sang. He llegit casos de que fins hi tot el malalt es nega a rebre ajuda, encara que hagi de morir de la pitjor manera possible. Ho trobo absurd i surrealista, totalment surrealista! Si t'estàs morint, Déu no conto que vulgui que et deixin morir com un gos, mentre els teus propers estan de braços creuats o lamentant-se pel pobre infeliç que és apunt de morir. I a sobre, sovint es pot sentir un: pobret, ell, i així s'ha de morir?
Doncs si, perquè vosté li ha negat la vida!

Continuo amb tradicions absurdes, com la de no menjar en hores de sol per part dels musulmans. A mí m'està molt bé que els adults vulguin continuar aquesta tradició, perquè ells saben el què es fan, però que cada musulmà ho hagi de fer a partir dels catorze anys...

Una persona als catorze anys encara no és adult, i no menjar ni veure, ni ingerir res durant 12 o més hores pot provocar-li algun ensurt important.

He tractat algunes de les tradicions que no les trobo del tot correctes, però encara no n'he esmentat cap de cristiana, i potser la més absurda que tenen és la de no menjar carn per Setmana Santa. Aquesta, que sàpiga jo, no pot costar-li la vida a ningú, però també és totalment absurda. Val, potser és un petit sacrifici, però avui en dia hi han totes les varietats de productes al nostre abast, i no menjar carn, per algunes persones no li suposa cap mena d'esforç. Avui en dia, hi ha una moda vegetariana. Potser al final la gent es privarà de menjar verdura per Setmana Santa?

Què se n'ha fet del terror?

(Avui, torno a donar gràcies als meus lectors que cada dia són més nombrosos, cosa que fa que hagi de buscar més temes per escriure! Moltes gràcies!)

A vegades, en converses de cinema, he sentit a dir que la gent dels anys 30, i 40 els encantava anar al cinema, era una de les activitats d'oci predilectes de l'època. Tan se val la pel.lícula que féssin, tothom anava al cine. Els més joves se'n portaven la mossa i anaven a fer manetes a l'última fila, i els més detallistes s'assantaven a davant per no perdre's cap detall. En fi, el poble tenia una cultura cineasta que actualment poca gent té.

Un dels gèneres que m'agrada més és el terror. Per què?

El terror és un gènere que neix als anys 20 o 30, amb les primeres pel.licules, inclús les pelis mudes ja feien servir el terror com a gènere. Tenim constància de pel.lícules de terror des de 1902, amb una versió de la novel.la de M. Shelley, Frankenstein. A l'any 1922 es va fer una obra mestre del terror: Nosferatu la melodia del terror, una pel.lícula basada en la novel.la Dràcula, de B. Stoker. Una pel.lícula increïble, capaç de fer desmaiar a les pobres xicotetes que anaven al cinema de bracet amb el seu enamorat. Podriem incluir també en aquest gènere King Kong (1933) de Cooper i Schoedsack. A les dèquedes dels 40 i 50 sens dubte, les pel.licules de terror que van triomfar varen ser les de les productores Universal Studios i Hammer Productions, amb títols com Dràcula, el Fantasma de la Òpera, la Mòmia, o el Capità Cronos. Als anys 60 van començar-se a produir pel.lícules sobre els contes de Poe, com el Pou i el Pèndol. També les primeres pelis de A. Hitchcock van començar-se a rodar en aquesta època.

Als anys setanta la mentalitat de la gent va canviar, i en motiu de la guerra freda el gènere de terror es basava en explosions i coses radioactives, i les pelis també duien aquesta temàtica, com Godzilla o la Invasió dels Ultra cossos (1974). A finals dels 70 i durant els 80 s'han fet algunes de les millors pel.licules d'aquest gènere: l'Exorcista (1973), la Matança de Texas (1974), la Profecia (1976), Halloween (1978), Alien (1979), Divendres 13 (1980), el Resplandor (1980) i Malson a Elm Street (1984). Si us hi fixeu, tenim un súper èxit d'aquest gènere quasibé cada any, tot i que les temàtiques de les pel.lícules canvien.

Als anys 90 ja comencen a sonar noms com El silenci dels anyells, Scream, La Senyal, o El projecte de la bruixa de Blair.

Sens dubte una davallada bastant considerable de produccions bones.

I dels anys que vivim actualment ja ni en parlem. De debò es creu que aquest gènere pot aguantar amb pelis com: Turistas, Llamada Perdida, la Maldición, el Escondite, la Oscuridad, etc.?(no les he pogut traduir, perquè sinó, segurament no sabrieu ni de quina peli parlo!)

Pel.licules que més que por fan pena, de dolentes que són, i de la temàtica repetitiva. Si la peli, per exemple, va sobre un assassí, tindrà característiques molt semblants a Halloween. Si la peli va sobre el diable, tindrà característiques semblants o idèntiques a l'Exorcista o la Profecia. Tot és un plagi a les grans pel.licules de por.

Devia ser molt maco anar al cine amb la gent tapant-se als ulls a l'escena que sortia el monstre de Frankenstein, i es podia sentir algun crit de pànic. Tothom sabia que nomès estava a la pantalla, però les pelis de l'època feien por a la gent de l'època. Les pelis de la nostre època, més que por fan pena. No es basen en el suspens, es basen en la sangarrada fàcil, perquè més que por, provoqui fàstig. Em sembla que no és una bona manera de continuar el gènere, ja que se l'estan carregant tant ràpid que, possiblement, en pocs anys no es podrà tornar a veure una bona producció de terror.

De les pel.lícules de por d'aquest nou mil.leni potser em quedo amb dues produccions: Saw i La Casa de la Cera (per cert, versió moderna d'una peli antiga).
Per mi, Saw està molt bé fins a la segona part, però a la tercera... És un xurro que no te l'acabes! L'argument suat, l'intriga perd, les escenes repetitives, i basa molt la pel.lícula en el fàstig.

En fi, si volen fer un gènere nou que es digui: Pel.licules de Fàstig, o de Sang-i-Fetge, que el facin, i que deixin d'insultar el terror amb pel.licules tant dolentes que fins hi tot fa mandra, inclús de baixar-les per Internet, que nomès s'ha de prémer un botonet!

Quan les sèries duren massa...

(Primer de tot, m'agradaria donar les gràcies als meus lectors, que ja han començat a llegir el meu blog, tot i que no té ni una setmana d'antiguitat, gràcies pels comentaris, i m'agradaria que continuessiu donant l'opinió sobre els temes que aniré escribint. Moltes gràcies)

Quanta gent ha esperat, o encara espera una nova temporada de Plats Bruts? I ja fa més de 4 anys que Krampak va tancar l'aixeta d'aquest programa. O quanta gent espera just el dia per veure Los Serrano, Hospital Central, House, o alguna d'aquestes sèries mediàtiques?

Algunes sèries estan realment bé, amb una trama, alguna intríga, algo que fa que tinguin tant èxit. Els guionistes i els directors solen ser gent de primera, i saben el què es fan, per això, hem pogut veure sèries increiblement bones, que no tenen que ser pas ni comarcals, estatals, sinó que també vivim en un món on estem a l'abast de tot, i també ens arriben les millors sèries de la resta del món.

Plats Bruts, per exemple, és una de les sèries que m'ha fet riure més de totes les que he vist. Els seus personantges, molt ben trobats, els temes que tractaven eren d'actualitat, però encara no estan passats de moda, i alguns dels gags d'aquesta sèrie encara em diverteixen, encara que me'ls sàpiga de memòria. La sèrie va durar fins a 6 temporades.

Un cas semblant és el de Jet Lag, la sèrie de T de Teatre, que anava d'unes hosteses que compartien pis, també de caràcter irònic, amb gags genials i potser encara més ben trobats que Plats Bruts. La sèrie va anar canviant, les protagonistes anavem marxant del pis, i el contingut perdía bastant, però encara era una bona sèrie, fins que van deixar de fer-la, amb un útlim capítol bastant original.

Los Serrano, els primers capítols de les primeres temporades són increïbles, és més, m'atreveixo a dir que és la millor sèrie "espanyola" que s'ha fet mai, però vaig deixar de veure-la, indignat de la monotonia dels seus guionistes. A cada capítol veies els mateixos gags, els mateixos recursos, i al final cansava. Els actors dels Serrano són molt bons professionals, ara bé, han volgut acumular massa gent en un espai molt curt de temps, i actualment, pel meu gust, hi surten masses personatges, i les històries comencen a fer pena.

Per a mí, existeixen dues sèries perfectes: "L'escurçó negre" i "Mar de fons". Totes dues em van tenir enganxat fins a l'últim capítol, tot i que són de temàtica molt diferent (una és del tot irònica, i l'altre és una incrïble història d'intriga i misteri). L'escurçó, per exemple, va durar quatre temporades, totes elles ambientades en diferents èpoques de la història d'Anglaterra (Edat Mitjana, Edat Moderna-principi, Edat Moderna-just abans de la revolució francesa, i Primera Guerra Mundial). El personatge estava "infiltrat" en la sèrie, i començava com a fill del rei, i anava baixant de ranc al llarg de les seves quatre temporades, fins que arribava a sargent de l'exèrcit. La sèrie, tot s'ha de dir, conté algunes inconcluències històriques, però molta gent no se'n ha adonat, i ha estat un súper èxit allà on l'han emessa. Avui, encara la pots veure en català pel canal 300. la sèrie, a més a més conté 3 episodis especials, un de Nadal (en el que interpreta a Scrooge, del conte de nadal de Dickens), un de la màquina del temps, i un episodi pilot.

Mar de Fons, una història especial ambientada a la Barcelona actual, però estic segur que l'argument, encara que el féssin de la Barcelona del 2020, encara sería el mateix.
Els actors de Mar de Fons són de primera tots, inclús els més jovenets, i durant tota la sèrie, la intríga continua. A mi, personalment, el primer capítol el vaig trobar molt fluixet, però la sèrie em va captivar molt, i no vaig poder parar de veure-la fins a l'espectacular últim capítol on es destapen tots els secrets.

Un altre cas és els dels culebrons, com el Cor de la Ciutat, però tantes temporades (7) són masses i a capítol diari... La gent se'n cansa i els guionistes acaben per repetir llocs, històries o personatges. Tot s'ha de dir, jo soc un fidel seguidor del Cor, encara que aquest final de temporada ha esta una mica flac.

Resumint, les sèries han de tenir una durada determinada, curta però no escassa, perquè sinó, s'acaben els recursos dels guionistes i una bona sèrie pot acabar sent un fracàs.

Molta gent creu que s'hauria de fer una segona temporada de Mar de Fons, però podria ser la ruïna d'aquesta sèrie. Per a molta gent, això és el que li ha passat a Vendelplà, que va ser una sèrie que els primers capítols estaven molt bé, però la trama i els personatges han anat canviant, i ha perdut gran part de la màgia del principi. A mi, personalment no m'agrada Vendelplà, ni m'ha agradat mai, però reconec que té un seguit de fans, i que per algo deu ser, i encara la segueixen mirant molta gent.

En fí, tot ha de tenir una durada tot i que ens dolgui el seu final.

Ha mort un ídol

Hola gent,
em dol haver d'escriure el meu primer article dient això sobre aquesta persona, però és que si no ho faig, aquest tema passarà de moda, i potser no se'n parlarà més.
El passat mes de juliol, el cap de llista del Partit Popular de Berga, el senyor Josep Saña va dimitir del partit popular, però la seva idea era continuar amb el carreg de regidor. Des del principi, quan encara ningú el coneixia com a polític, i es preguntaven: d'on és aquest? si no és pas de Berga!, jo personalment vaig anar sentint declaracions seves, i les sortides que tenia, i que encara potser té. Molta gent de Berga, en veure el panorama seu i els de la CUP (recordo en tot moment que no soc proper a les idees de cap partit d'aquests) deien: a veure si encara tornarà a ser divertit d'anar als plens de l'ajuntament! uns foten guerra per una banda, i "l'altre" dissertant sobre versets de la bíblia!. La frase acabava sempre amb una riallada de tothom. Jo, com a bon ciutadà de Berga, vaig assistir a un dels "cara-a-cara" de tots els caps de llista, que es varen fer uns quants dies abans de les eleccions. Coma tot amant de la democràcia, vaig escoltar les propostes, preguntes, i respostes de tothom, però sens dubte, de tota la tarda que vaig passar allà, em quedo amb l'última declaració del senyor Josep Saña: Pactaré amb tothom que estigui obert al pacte, i que, per descomptat, respecti les ideologies i propostes del PP, menys amb un sol partit, ERC, que personalment, és un partit que no puc veure, no per la seva ideologia que em sembla molt bé, sinó per la gent que té, que, personalment, em repugnen!
La declaració va anar seguida de xiulets, i amb la cara de vergonya del senyor Josep Xoy intentant-se aguantar.
Jo, em va semblar un paio amb empenta, capaç de lluitar per les seves idees, encara que sortís malparat, i un home compromès amb Berga. Deixant de banda la seva ideologia, a mi, com a molts altres berguedans, ens va semblar que aquell home estava en el partit equivocat, però en fi, hi han tantes coses equivocades....
També vaig assistir al ple d'investidura del nou alcalde, i apart del "discursset" de la CUP, novament em vaig quedar impressionat pel seu mode de jurament. Vaig pensar que era un bon home, sincer, i que no tenia cap mena de vergonya a l'hora d'expressar les seves creències polítiques i religioses. Sens dubte, si Josep Saña hagués estat qualsevol ministre, conseller, o qualsevol càrreg superior, hauria sortit a tots els programes de zapping, i segurament hauria estat imitat a Polònia. Sempre amb el seu característic: Com a cristià...
Si, també crec que la política a Berga hauria començat a ser divertida amb personatges com aquest.
El punt àlgid de Saña va ser quan va descobrir que ell ja no se sentia proper a aquesta mena d'ideologies (les del PP), i va anunciar la seva marxa del partit, acusant als membres d'aquest partit de carregar-se el català i els països catalans, sentint-se dolgut per haver recolzat aquesta candidatura a Berga, però que si no canviava res, a ell li semblava que encara tenia idees pròpies, positives per la nostra ciutat. Chapeau, Saña, chapeau!
Vaia crac!
A la mateixa setmana també van anunciar la seva marxa del PP alguns membres més coneguts, com per exemple Josep Piqué. Increïble, senzillament increïble.
Dies desprès d'aquesta marxa de Josep Saña, que es quedava com a regidor de Berga amb el grup mixt, algunes pressions el devien fer canviar de parer, fins que finalment s'ha vist pressionat a abandonar el carreg de regidor.
Val, plegar amb dignitat, clar que si!
Aquesta setmana ha sortit publicada una carta al Berguedà Actual una carta de Josep Sáña, ni més ni menys, i en castellà! El to de la carta si que repugna! Com una persona que es mostra contraria a una ideologia com la del PP demana perdó als votants, arrossegant-se d'una manera amb tanta poca classe, i es compromet a defensar el bilingüisme, ja que "és una gran riquesa poder gaudir de dues llengües".
A mi, aquest conte no em val, i el que si que em "repugna" a mi és aquesta arrossegada tan miserable. Crec que el millor que es pot fer és no parlar-ne més d'aquest tema.