Floretes de cara al balcó i merda al carrers

Referent a l'article: La CUP buida de contingut classista l'ordenança de civisme (del butlletí d'aquesta mateixa candidatura), m'agradaria exposar el meu punt de vista.

Perquè suposo que tothom vol sentir-se ciutadà de la ciutat on visqui, sentir-se segur, i sobretot tenir el sentiment d'estimar els nostres carrers, hi ha d'haver un cert control.

Històricament s'ha demostrat que l'anarquía no porta enlloc, i l'anarquia es pot definir com a un concepte sense cap mena de seguretat, ni cap mena de control o forma de govern que regeixi la societat. Això és molt maco sempre i quan hi hagi respecte, perquè segons diversos filòsofs, l'home és bo per naturalesa. No ho és si als carrers hi ha vandalisme i delinqüència, i a sobre tanta permisivitat. Homo hominis lupus, l'home és un llop per l'altre home, deia Hobbes, ja al segle XVII, no s'equibocava de massa.

Com que som incapaços de mantenir aquest ordre, per això necessitem documents i reglaments que ens regulin el nostre comportament.

No entenc el perquè de la CUP en voler abolir aquesta ordenança, que no fa res més que vetllar per l'ordre i el respecte, mentre que si no hi fós, Berga seria can Pixa, mai millor dit.

Em treu de les caselles el títol de l'article, "La CUP buida de classisme..." què és això? Realment hi ha classes en aquesta matèria? O és que de pòtols i xoriços n'hi ha a totes les cases? Em sembla que no és anar "contra el poder" pixar-se en un carrer o trencar vidres. La intenció no és "buidar els carrers de grups socials no hegemònics", perquè això a casa meva és feixisme.

A més, tampoc entenc perquè la varen votar a favor, si realment no hi estaven d'acord. Això és la més gran expressió del "quiero y no puedo", i aquí, senyors, "coño y teta" no es pot ser. Tot és respectable, però.

Autobús a Berga, "per fi"?

L'altre dia, fullejant el butlletí informatiu de la CUP que em va arribar a casa vaig trobar un tema que se n'ha parlat bastant, i que actualment, ni se sap res ni hi ha interès.

En el butlletí, molt correctement s'explica que Berga és una de les poques ciutats de més de 15.000 habitants que no disposa d'aquest servei.

A partir d'aquí comença el dilema. Ens comprometem a pagar un servei, que segons estudis prèvis, ja se sap que serà deficitari? Som conscients des d'un principi al què ens enfrontem?

Queda molt reivindicatiu dir que som els cuers de Catalunya, però és evident que hi ha motius físics que ens ho fan ser. Berga és una ciutat que està en mig d'un terreny abrubte, on els seus carrers són estrets i amb fortes pendents. Durant molts anys, la població de Berga ha anat creixent mica en mica fins arribar als nostres dies, i sense volguer-ho, ens hem convertit en una petita ciutat. No obstant això, la nostra mentalitat encara és "a l'antiga", som de la dinàmica: a peu s'arriba a tot arreu. Potser és perquè sempre ho hem vist d'aquesta manera.

No crec que sigui un servei rendible ni massa funcional, ja que no és un servei que es requereixi a Berga.

Per posar un exemple de les dimensions a Berga, si a un processat se li aplica una mesura d'allunyament preventiu de mil metres a la seva parella, i ambdós viuen a Berga, està trancant la condemna permanentment. 1000 metres són un quilòmetre. Algú camina usualment i necessàriament un quilòmetre al dia per arribar als destins berguedans? És realment necessàri per a algú?

No hi trobo la sortida.

Jugar amb els sentiments

No entenc, ni entendré mai com hi pot haver tanta rivalitat ni competitivitat en els equips de futbol de categories inferiors al juvenil, aquest inclòs.
Al final sembla que tinguem centenars de fàbriques de nens amb mentalitat de màquina i competitivitat. Un sentiment que a vegades es veu frustrat pel sol fet de no arribar a un cert nivell.
Com a tot arreu, hi ha gent que sobresurt en alguna habilitat. El futbol és l’esport més practicat arreu d’Europa, és famós i els nens de poca edat, de seguida ja se’ls inculca aquest sentiment futbolista. Quan comencen a créixer, desenvolupen les seves característiques, i les habilitats més o menys limitades. Llavors tenim els grans super-cracks, que de seguida són fitxats pels grans equips del país. I el que no arriba a aquest nivell queda al mateix lloc on estava, però a certes divisions inferiors, on el futbol no és professional, ni hi ha l’èlit.
Com que no han sigut la èlit, cosa molt normal i que no ha d’avergonyir, es queden als clubs locals o de les rodalies, i entrenen fins que rebenten, sovint 3 dies per setmana.
Tots ells tenen ilusió de poder jugar uns quants partits, si més no, per això paguen. Llavors hi ha un problema que se li presenta a l’entrenador. Quins jugadors poso a l’equip? Posaré els més bons, que tindré més números de guanyar. I així, d’aquesta manera tant senzilla, molts nanos de fins a 18 anys es queden sense jugar la majoria de partits, o sortint sempre com a reserves als últims 5 minuts quan ja poca cosa es pot fer.
Crec que aquest fet provoca rivalitat amb els jugadors, i ganes de sobresforçar-se per tal de ser més bo que el que tenim al costat, quan se’ns ensenya a l’escola que tots som iguals i que no se’ns ha de discriminar per les nostres característiques.
No entenc que el que diuen ser l’esport que serveix per ensenyar-nos sobre companyerisme, a erradicar el racisme, i tants altres adjectius positius que solen calificar el futbol, sigui una fàbrica de desilusions pels que no són tant bons com els que juguen cada partit. En una temporada hi ha molts minuts, i també es disposen de més de 11 jugadors. Tan se val que no es compleixin els somnis, anem a guanyar, si no, no ens ho hem passat bé.
No estem parlant de l’èlit, estem parlant d’equips locals on els nanos juguen per passar-s’ho bé, no per desilusionar-se ni crear energúmens violents que defensen aquest sistema actual a mort. No tots els equips de la comarca ho fan, però si els que tenen més ressó. “Si no creus com ells, és que no entens de futbol”.