Jugar amb els sentiments

No entenc, ni entendré mai com hi pot haver tanta rivalitat ni competitivitat en els equips de futbol de categories inferiors al juvenil, aquest inclòs.
Al final sembla que tinguem centenars de fàbriques de nens amb mentalitat de màquina i competitivitat. Un sentiment que a vegades es veu frustrat pel sol fet de no arribar a un cert nivell.
Com a tot arreu, hi ha gent que sobresurt en alguna habilitat. El futbol és l’esport més practicat arreu d’Europa, és famós i els nens de poca edat, de seguida ja se’ls inculca aquest sentiment futbolista. Quan comencen a créixer, desenvolupen les seves característiques, i les habilitats més o menys limitades. Llavors tenim els grans super-cracks, que de seguida són fitxats pels grans equips del país. I el que no arriba a aquest nivell queda al mateix lloc on estava, però a certes divisions inferiors, on el futbol no és professional, ni hi ha l’èlit.
Com que no han sigut la èlit, cosa molt normal i que no ha d’avergonyir, es queden als clubs locals o de les rodalies, i entrenen fins que rebenten, sovint 3 dies per setmana.
Tots ells tenen ilusió de poder jugar uns quants partits, si més no, per això paguen. Llavors hi ha un problema que se li presenta a l’entrenador. Quins jugadors poso a l’equip? Posaré els més bons, que tindré més números de guanyar. I així, d’aquesta manera tant senzilla, molts nanos de fins a 18 anys es queden sense jugar la majoria de partits, o sortint sempre com a reserves als últims 5 minuts quan ja poca cosa es pot fer.
Crec que aquest fet provoca rivalitat amb els jugadors, i ganes de sobresforçar-se per tal de ser més bo que el que tenim al costat, quan se’ns ensenya a l’escola que tots som iguals i que no se’ns ha de discriminar per les nostres característiques.
No entenc que el que diuen ser l’esport que serveix per ensenyar-nos sobre companyerisme, a erradicar el racisme, i tants altres adjectius positius que solen calificar el futbol, sigui una fàbrica de desilusions pels que no són tant bons com els que juguen cada partit. En una temporada hi ha molts minuts, i també es disposen de més de 11 jugadors. Tan se val que no es compleixin els somnis, anem a guanyar, si no, no ens ho hem passat bé.
No estem parlant de l’èlit, estem parlant d’equips locals on els nanos juguen per passar-s’ho bé, no per desilusionar-se ni crear energúmens violents que defensen aquest sistema actual a mort. No tots els equips de la comarca ho fan, però si els que tenen més ressó. “Si no creus com ells, és que no entens de futbol”.

Anàlisi d'esperar

Fa uns quants dies es van publicar uns resultats d’unes enquestes que se’ns van fer als joves del Berguedà. Els resultats que van sortir, eren d’esperar, i crec que qualsevol jove que negui aquest fet, menteix o té pa a l’ull.
I pares, què us penseu? Que a cada casa hi ha un noi/a del 10% que reconeix no haver tastat l’alcohol, o no ha fumat mai cannabis? Potser si que hi ha un excés de confiança vers nosaltres. No heu tingut mai la nostra edat? Heu fet el mateix que nosaltres? Parlo sempre en plural, ja que és un fet col·lectiu, que crec que tots en tenim la culpa.
Ja fa bastant temps que s’està desmarxant la manera de divertir-se del jovent, i cada cop va a més, en un ritme exhagerat. Cada cop són més, i d’edat més jove, els que prenen substàncies estupafaents. Al final ja no saps què et trobaràs o quina bestiesa t’explicaran quan et trobis el dilluns al matí amb els colegues si és que no has sortit el dissabte i no has presenciat l’espectacle lamentable de la gent que et puguis arribar a trobar. Això si a la teva colla no n’hi ha algun que estigui en aquest estat.
Nomès demano que els pares no s’extranyin tant dels resultats que considero que eren d’esperar, i són estadístiques similars allà on anem de Catalunya.

Separatisme festiu

Quan arriben les festes tradicionals, la típica pregunteta: I tu, què celebres? El pare Noel, o els Reis?
Si dius que celebres el Pare Noel (per exemple) estàs mort. Et poden dir “Yankee, imperialista, colonitzador”, i altres mots semblants, propis de personatges com Hugo Chàvez, que ara estan molt de moda i es ridiculitzen per la tele. Es veu que no es poden adoptar festes de d’altres llocs, que està eternalment prohibit. Llavors, agafarem i anirem a fer unes hamburgueses amb patates fregides i a veure Coca-Cola.
Cada cop s’extenen tradicions de d’altre llocs, com el Halloween. Crec que encara que no ho volguem ja estem en un món ben globalitzat que no té marxa enrere, i encara que ens faci mal, ja fa temps que hi estem inmersos. Aixó no treu que s’hagin de mantenir les nostres tradicions catalanes, com el Tió, o l’Onze de Setembre. Crec que s’ha de vetllar per el manteniment dels nostres festius, però no ens ha de fer por adoptar altres tradicions. Crec que pel manteniment de la nostra cultura, s’ha de continuar celebrant les nostres pròpies tradicions.
Vull recordar en aquest article, que els Reis Mags d’Orient, per molt que es diguin d’Orient, provenen del país a l’Oest de Catalunya, d’Espanya. Una tradició del segle XIX, però com que l’hem celebrat sempre, aquesta no ens fa mal. No m’agraden els separatismes en aquesta forma, perquè repeteixo, la globalització és un fet, no una paraula abstracte.
Em declaro català fins a la melça, però també dic que, com molts catalans com jo, celebro les tradicions aquestes que no són pròpies de Catalunya, i una cosa no ens treu l’altre, tot i que hi hagi gent radical que cregui el contrari. Tot és respectable.